Consideracions de la vida rara

Comunicat Oficial

2009-04-13T19:52:00.003+02:00

Estimats lectors,

Davant del nostre llarg i injustificat silenci, l'equip de Consideracions de la vida rara, que formo jo mateix i els meus amics imaginaris, es veu moralment obligat a donar explicacions sobre l'absència de nous contiguts que ha afectat aquest espai des de fa dos mesos.

Primerament vull trasnmetre un missatge inquietant: les consideracions NO han acabat; d'aquesta manera, si algú tenia previst algun tipus de celebració davant la nostra fi el convidem amablement a exiliar-se a algun tipus de paradís fiscal o algun lloc tecnològicament prehistòric on els tentacles del progrés no puguin arribar, com pot ser la seu de la Conferència Episcopal.

Contràriament, mala bèstia no mor, i aquest espai continuarà amb els seus contiguts, a no ser que algun motiu de força major ho impedeixi, com seria la declaració de l'estat d'excepció o que Jordi Hereu em convidés a sopar.

Tanmateix, és indubtable que una crisi d'idees ha caigut sobre la meva ment pensant (i sovint no pensant). Davant d'aquest fet, i abans que degradar-me a publicar més de dos enllaços a Youtube seguits, crec prudent fer una pausa estratègica i esperar que moltes coses pendents de la meva vida es restiuïn per tal que torni a tenir temps de pensar parides consistents i pugui tornar a desbordar-vos amb la meva creativitat (ejem, ejem). Ara com ara, a part de les meves quimeres musicals, no penso res que cregui que val la pena compartir.

Dit això, i fet el comiat que creia necessari, només desitjar-vos el millor, i tancar per vacances sabàtiques aquest bloc estrany, a l'espera que torni fent soroll el més aviat possible (si és que no voleu el contrari).

Aprofito l'avinentesa per recordar-vos que aquesta setmana s'estrena l'assassinat i violació dels nostres més tendres records infantils, altrament dit adaptació cinematogràfica de Bola de Drac. La reacció habitual és la següent:

Poetes Paletes

2009-02-12T00:25:00.003+01:00

Als lavabos de la UAB no es tira de la cadena... es toca el timbre.

Lectures de la metàfora: us ho deixo a la vostra lliure interpretació

Mudança a la UAB

2009-02-05T23:45:00.008+01:00

Després d’un any arraconat a una taula fosca que no em pertanyia, després de més d’un mes en un limb anti-espacial, sense lloc on anar, sense llar i sense destinació; després d’una llarga espera ha arribat el moment: el nostre despatx estava llest.
Les faraòniques, caòtiques i catedralíciament perpètues obres del departament van arribant a la seva fi. El nostre espai estava llest, i per fi tindríem un lloc propi, que podríem sentir nostre, on intentar desenvolpar amb més tranquilitat aquesta tasca estranya a la que ens hem encomanat.
I fins al final no ha estat fàcil: convertir un magatzem-camerino dels operaris qualificats que ja quasi viuen amb nosaltres, en un espai acollidor d’on brollin les idees. Però aquesta ha estat la setmana!
Això va ser el que vam trobar (he eludit els racons més àcarament escabrosos):

I en això ho hem convertit: el lloc que colonitzarem el meu company de beca i jo i en el qual segurament ens queden moltes experiències (acadèmiques) per descobrir. Preparats per a gaudir del nostre DESPATX NOU.
Esteu tots convidats a venir-me a veure al B7-118 del Departament de Filosofía de la UAB!

Cor Jove & Harry Christophers

2009-01-26T20:02:00.008+01:00

El Cor Jove de l'Orfeó Català, Harry Christophers i The Sixteen Orquestra

El dimecres passat va ser finalment el dia que tant de temps havíem esperat. I tant emocionant que aquest dia va ser tot el procés que ens hi va dur, des d’aquell llunyà assaig en que l’Esteve ens va dir que com a celebració del centenari del Palau, la institució ens “regalava” un projecte especial. I ben especial, l’estudi dels Anthems de la coronació de Georg Frideric Handel absorbirien tota la nostra atenció durant tot un quadrimestre, tot perquè a finals de gener tot estés a la perfecció i en Harry Christophers, un primera figura mundial, i la seva orquestra barroca, els pogués dirigir.

És difícil descriure el que hem viscut tots plegats durant les últimes setmanes, i ja s’han dit masses coses com perquè jo ara les repeteixi. Els nervis, l’emoció, la satisfacció de ser conscients que participar en aquest projecte era tot un luxe, la pressió d’adonar-se que segurament ens venia gran, que potser no mereixíem aquesta oportunitat i que tot era degut més al poder de la institució que no pas al nostre talent.
Però un ambient de treball impressionant es va apoderar de nosaltres, i tenint-ho ja molt treballat, quan va arribar en Christophers ens vam rendir a la seva genial visió de la música que va ser capaç de treure el millor de nosaltres i un so que feia molt temps que el Cor Jove no experimentava. Treballar amb aquest gran professional, i alhora un company de feina exepcionalment pacient i humil va fer-nos volar durant quatre intensos dies en els quals sabíem que, malgrat les nostres inevitables capacitats vocals, ho donaríem tot, i que tot el que estàvem aprenent, que era moltíssim, ja no podria prendre’ns-ho ningú: la seva manera de transmetre els fraseigs, el coneixement de la dicció del text, la passió correcta en cada moment... la seva impecable articulació va ser el major regal, de la qual ens vam contagiar tant com vam poder.
I finalment va arribar el dia, l’escenari del Palau il·luminat, l’orquetra preparada, i els Anthems van començar a fluir per la nostra estimada sala modernista fent-nos participar d’una experiència que difícilment oblidarem. Va passar ràpid, fugaç, el Zadok the Priest va elevar-nos en una mena d’èxtasi col·lectiu i ens va unir una mica més tot plegats, si és que això és possible. El major premi, la satisfacció dels dos directors, l’orgull de la feina ben feta, els aplaudiments de la gent dreta que, malgrat que potser esperéssin un cor professional, van saber reconèixer que el Cor Jove pot donar molta molta guerra, i que vam deixar el llistó molt alt.
I ara, això al calaix, una més de totes les altres meravelloses experiències m’ha donat participar de l’Orfeó. És hora de nous projectes, de tornar a treballar amb en Christophers en un futur, o si més no fer qualsevol altra cosa amb l’experiència que aquesta incomparable vivència ens ha donat.

El Cor Jove de l'Orfeó Català amb en Harry Christophers en un assaig a l'escenari del Palau de la Música Catalana

El primer Anthem, en la versió de Robert King, The King's Consort y el Choir of New College d'Oxford

Harry Christophers en una entrevista sobre el Messies de Handel

Macbook Pro

2009-01-15T18:23:00.005+01:00

Ha arribat l'adveniment d'una nova era

l'edat de la bellesa omplirà la vida de llum

ens abandonarem esnobs al dolç esteticisme

i tot serà millor.

Benaurats els fidels que ens hem acollit sota la teva presència.

Amén

Altes esferes...

2008-12-24T20:23:00.003+01:00

Telenotícies 24-12-2008

minut 12:30 ...

El dia 26, a les 19:00, i com cada any, més vergonya aliena; al Canal 33

Pòsit de Beaujolais

2008-12-09T20:50:00.003+01:00

El vaig fer davant la Biblioteca d'Humanitats (UAB)

És com un tiramisú omniscient que resa a la sinagoga gàstrica dels líquens perfumats, cada dia tres kilòmetres, fins a una cassola buida plena de còpules binàries que insemina amb equacions els telèfons del notari. Em molesta aquesta fredor ceràmica del talonari menstrual, sempre foragita la platea a les axil•les dels pallassos desmaquillats que viuen dins la grapadora; una mica com una reunió mig laboral, una persiana d’alfabet intermitent que explica sense gràcia com desfilen soldadets de plom, sempre ho fan en barcasses vuitcentistes de vapor que naveguen pel pus d’un gra que em vaig rebentar fa tres cadires. Penso que s’equivoquen en teixir aquests lladrucs amb la saliva rància que recull del terra una preadolescent amb els seus cabells com si fos una brotxa catedràtica, potser és anar massa lluny una torradora tant elàstica, sempre m’ha causat impressió la seva indisposició crepuscular a l’hora de triar les cortines que taparan la violació col•lectiva del cadell nou de la veïna, i potser és hora de replantejar-nos la melsa i visitar d’una vegada una fira de monstres i que els nans bicèfals ens llimin les ungles dels peus dins una bombolla de sabó quirúrgic. Kant. Més valdrà viatjar dalt d’una mosca sobre els deserts de formatge fos que empastifen el coixí que tapa la supernova oligofrènica que escup pintura a l’oli sobre les setmanes noves, encara que, ben mirat, seria millor tapar-ho ja amb algun petó prèviament revestit de cola tòxica. Llibreta, Johannesburg, edició rústica i arquitravat, mènsula sense hipoteca amb salsa al roquefort jònic, massa galls d’indi i pocs calaixos en aquesta hagiografia cardiosintàctica per a satisfer la gana dels meus valsos pentatònics. En definitiva, un autèntic cartabó, de vegades em sento temptat a pensar que en realitat esquinça el cel i plouen budells blaus que salpebren l’esperança dels pingüins, però, sent sincers, de l’única cosa que estic completament segur és que quan li poses al sol una corbata de botifarres taxidermistes, els gats verds miolen dins les ampolles subatòmiques.

La comisión (Himnovaciones)

2008-11-29T22:56:00.004+01:00

De l’espectacle “Bromato de armonio” (1996), sketch dividit en cinc parts pels inigualables Les Luthiers.
És llarg, però val la pena veure’ls tots, res hi és de més, una genial paròdia de la política i les institucions públiques.

¡Viva el listazulismo!

"On són?" v. II

2008-11-19T20:17:00.015+01:00

Aquí arriba la segona entrega d’aquest inútil i intranscendent cicle titulat “On són?”, on repasso, sense morbo ni acarnissament, la història passada i present de les fulgurants estrelles caigudes del món del cel•luloide. Aquí van cinc noms més que cal afegir als anteriors en aquest mur dels homenatges que he consagrat a les víctimes d’aquest botxí grotesc anomenat decadència. Properament, cinc vides més resorgiran a la llum.

- KURT RUSSELL (1951-)

Qui era:
De ben petit actor infantil, va passejar-se per un grapat de produccions de la Disney i alguna de les pel•lícules destinades al lluïment d’Elvis Prestley. Més gran, va treballar en vàries sèries de televisió fins que l’incansable John Carpenter el va convertir en el seu actor fetitxe i llançar a la fama amb la coneguda Escape from New York (1981), a la qual seguirien la mítica The Thing (1982) i Big trouble in little China (1986) entre altres. Russell va esdevenir habitual en pel•lícules d’acció i thrillers criminals o polítics, destacant Silkwood (1983, amb Meryl Streep), Tequila Sunrise (1988, amb Mel Gibson i Michelle Pfeiffer) o Tango & Cash (1989, amb Sylvester Stallone). Russell mai ha estat un actor gaire expressiu, però encaixava molt bé en papers d’esforçat i sofridor tipus dur.
Durant els 90 es va fer més difícil de veure i, tot i protagonitzar films importants com Stargate (Roland Emmerich, 1994), o el remake Escape from L.A. (John Carpenter, 1996), de cop va veure’s reduït a mer secundari en produccions mitjanes, o pitjor encara compartint decadència al costat de gent com Kevin Costner o Steven Seagal.

On és:
Després d’uns quants anys quasi desaparegut, Kurt Russell ha donat senyals de vida, encara és viu i l’hem vist no només aparèixer, sinó com a ple protagonista (cosa molt difícil tal com estan les coses) en grans produccions com Poseidon (Wolfang Petersen, 2006) o Death Proof (Quentin Tarantino, 2007).

- MICKEY ROURKE (1956-)

Qui era:
En consonància amb la dècada, el gran mite eròtic dels 80 no podia ser com Ryan O’Neal; Rourke enamorava per la seva pinta de macarra dogradicte, violent, agressiu, mancat de tota emoció o sentiment, desarrelat, vaja, un “galan canalla”. Va començar amb bon peu de la mà de Spielberg (a la oblidada 1941), i va saber construir-se una sòlida carrera on equilibrava sàviament el treball amb directors i actors de prestigi com Francis Ford Coppola (Rumble Fish-La ley de la calle, 1983), Michael Cimino (Year of the dragon-Manhattan sur, 1985) o Robert de Niro (Angels Heart, Alan Parker 1987), on podia demostrar la seva vàlua interpretativa, amb produccions descaradament comercials on explotava sense complexes la seva faceta de màquina sexual sense escrúpols, com Body Heat (Lawrence Kasdan, 1981) o la mítica Nine 1/2 weeks (Adrian Lyne, 1986).
A principis dels 90 va començar el seu declivi, sumant intents fallits de repetir aquells exitosos thrillers eròtics, tot això malgrat que havia demostrat amb escreix el seu talent dramàtic per a produccions més profundes i interessants. La seva vida personal no hi ajudava i Rourke va descendir fins a produccions de baixíssim pressupost o directament underground (no en va era amic del gran Bukowski), a causa del seu caràcter impossible. Es va aficionar a la boxa i va arribar a competir de manera professional durant un temps, el suficient per a configurar-li el rostre desfigurat, inflat i esgarrifós que llueix avui.

On és:
Després de molts anys desaparegut, a partir del 2000, inexplicablement, la seva carrera experimenta una increïble remuntada, apareixent com a secundari en multitud produccions més o menys importants, com The pledge (Sean Penn, 2001) o Once upon a time in Mexico (Robert Rodríguez, 2003); però sobretot, Rourke és recuperat pel gran públic amb el gran paper que fa a la impressionant Sin City (Robert Rodríguez, 2005), on torna a lluir-se robant cada escena en la que apareix (malgrat que els crèdits quasi l’ignorin).
La cosa no acaba aquí. Aquest any, el director de culte Darren Aronofsky, responsable de Pi (1998), Requiem for a dream (2000) i la lisèrgica The Fountain (2006), ha comptat amb ell com a protagonista per a The Wrestler, la història d’un acabat lluitador de pressing amb el qual Rourke té molt en comú. A l’espera de l’estrena, tots els que l’han vist afirmen que l’actor realitza una interpretació memorable. Potser és l’inici del resorgiment d’un actor que mereixia una altra sort que la de ser un sex-symbol apagat.

- RICHARD DREYFUSS (1947-)

Qui era:
Una altra de les grans promeses de Hollywood; durant uns anys va ser la nineta dels ulls de les grans productores i un valor segur per a l’èxit. Després de participar en la “cantera” American Graffiti (George Lucas, 1973), va unir-se al llavors jove Steven Spielberg per perpretar junts dos dels seus primers grans èxits comercials, Jaws (1975) i Close Encounters of the Third Kind (1977). A continuació, la seva actuació a The Goodbye Girl (Herbert Ross, 1977) li va valer l’Oscar al millor actor. El seu rostre amable i la seva vàlua interpretativa el van erigir com a estrella perfecta per a històries sentimentals i afectives.
Tanmateix, les produccions dels anys següents no van tenir el ressò que s’esperava, i tot i tornar a treballar per Spielberg a Always (1989), Dreyfuss va anar a parar a productes menors, o poc coneguts (malgrat alguns siguin interessants, tot s’ha de dir) i tv-movies variades assedegades d’actors en declivi (prestigi a bon preu).

On és:
El trastorn bipolar que sofreix, i que ha fet de la seva vida privada un infern, ha dificultat molt que construís una línea de treball contínua. Últimament l’hem vist més a la televisió que al cine, ha posat veus en off i veus animades, exerceix com a productor, i va passar pel cine recentment a Poseidon (Wolfgang Petersen, 2005), amb el també recuperat Kurt Russell.

- MICHAEL KEATON (1951-)

Qui era:
Fins que fa poc va arribar el tàndem Christian Bale/Christopher Nolan, ell i només ell era considerat indiscutiblement “el millor Batman”.
Tanmateix, sí cal dir que aquest fet anava lligat a que els batmans de Tim Burton fossin els millors de la franquícia, i no pas gràcies a la feina de Keaton, vaja, que ell era segurament el menys memorable dels films. Tot i això, seria molt injust negar-li part del mèrit i contribució a la nova perspectiva obscura que aquells films van donar al personatge de la DC, basant-se sobretot en la feina de Miller, i a la qual ni Val Kilmer ni George Clooney (els següents batmans en els esperpents perpetrats per Joel Schumacher) van aconseguir fer ombra.
Sigui com sigui, l’home ratpenat li atorgà suficient fama per allunyar-se dels papers còmics lleugers amb que va començar la seva carrera (Mr. Mom, 1983, Beetlejuice, 1988...) i participar en produccions importants com la shakespeareana Much ado about nothing (Keneth Branagh, 1993); però tot i fer-se veure al llarg dels 90 en èxits com Speechless (Kevin Vallick, 1994), Multiplicity (Doug Kinney, 1996) o Jackie Brown (Quentin Tarantino, 1997), Keaton ha anat desapareixent paulatinament de les pantalles. Ho mereixia?

On és:
Continua treballant, en produccions menors o directament televisives. El vam veure a Herbie (Ray Peyton, 2005) amb Lindsay Lohan i Matt Dillon, i va posar veu a un personatge de Cars (Chick Hicks, 2006).

PATRICK SWAYZE (1952-)

Qui era:
Una lesió dinamità la possible carrera esportiva del jove Patrick en el futbol americà, però l’encaminà cap a una altra de les seves passions, i que seria el seu trampolí cap al firmament holliwoodià; m’estic referint, naturalment, a la dansa. Els seus estudis a la Harkness Ballet School, entre d’altres centres, van convertir aquell alumne d’institut poc destacat en un aclamat ballarí professional amb un futur esplendorós davant.
Swayze de seguida va aconseguir un munt de papers en el camp del teatre musical, destacant entre ells algunes produccions de la Disney i, naturalment, la versió de Grease que es representà a Broadway. El seu físic poderós i atlètic el convertien en el protagonista ideal d’aquests productes, i no va trigar gaire a ampliar el seu registre i fer el salt al musical televisiu o cinematogràfic.
Tanmateix, haurien de passar uns anys abans que Swayze es convertís en un idol de masses, i durant gran part dels anys 80 va passejar-se, sempre amb la dansa i la música com a passaport, per un munt de produccions menors o televisives, tot i que cal destacar la seva participació en films importants en els quals podia demostrar la seva (limitada) vàlua interpretativa. D’aquests anys destaquem sobretot The Outsiders (1983), en la que el gran Francis Ford Coppola reuní un grapat de joveníssims desconeguts que acabarien convertitnt-se en grans estrelles (com Matt Dillon, Tom Cruise o Rob Lowe); també Grandview USA (1984, amb Jaimie Lee Curtis), Uncommon Valor (1983, amb Gene Hackman) i altres productes d’acció o mini-series històriques.
La fama li arribà quan la cèlebre Dirty Dancing (Emile Ardolino, 1987) va rebentar taquilles a mig món, i, altra vegada, fent de ballarí en aquest edulcorat blockbuster vuitanter. Swayze, ja establert dins el panteó cinematogràfic i rostre recurrent, reutilitzà llavors el seus músculs i participà en títols d’acció com Steel Dawn (1987) o Road House (1989), fins que el 1990 obtingué l’altre gran èxit de la seva carrera, l’altra vegada edulcorada Ghost (Jerry Zucker), on practicava la necrofília amb una preoperada Demi Moore.
Durant els anys 90 va viure de renda de la fama obtinguda amb aquests dos títols romàntics (pels quals va ser nominat dues vegades al Globus d’Or), i la seves aparicions es feren paulatinament més rares, sent potser les més conegudes Point Break (1991), amb Keanu Reeves, la punyent City of Joy (1992) de l’irregular Roland Joffé, o Father Hood (1993), amb Hall Berry.

On és:
El final de la dècada dels 90 va veure com la qualitat dels seus treballs descendia en picat, així com la seva repercusió, una circumstància no aliena a la seva complicada vida personal abans que decidís convertir-se a la doctrina budista. Swayze s’ha arrossegat en produccions de saldo o com a secundari en produccions no comercials, destacant amb nom propi el film de culte Donnie Darko (Richard Kelly, 2001), i deixant com a oblidables participacions com a secundari en la seqüela de Dirty Dancing, una nova versió televisiva de les Mines del Rei Salomó, o un tebi retorn als escenaris de Broadway el 2001.
El 2008, mentre preparava el seu retorn amb força en una important sèrie de televisió, se li diagnostica un càncer pancreàtic; des de llavors la informació sobre el seu estat de salut es confosa: mentre la premsa ha afirmat la seva situació terminal, el seu representant insisteix en que ho està superant i el seu retorn és a prop.

Prèviament a "On són?":

- "On són?" v. I

Alice?

2008-11-07T20:11:00.005+01:00

Avui us porto una història a cavall entre la mentida i la mentida, i potser un bri de veritat, un paper, una aposta groga a l’hipòdrom de la imaginació on tot està bé si ens sembla bo, i el que no sembla res no val la pena.
Omplia l’altre dia una estona morta, com totes les estones dels dies d’un temps afegit, potser més aviat d’una agonia lenta, però indolora, en certa manera desesperant i vestida d’un avorriment que entela els vidres que no tinc per a mirar, tant si plou com si plou massa.
Mirava l’arxiu de fotografies digitalitzades que en Jaume ens va donar no puc dir exactament quan, segurament abans que deixés de comptar els dies, possiblement després que comencés a descomptar-los. Tant se val. Davant meu veia passar una pel•lícula desordenada, la història de la meva família des dels temps que m’enamoren fins al fàstic postmodern de la meva incipient infantesa.
No és el moment d’explicar el guió d’aquell film íntim compost d’oncles, d’avis i tiets, potser un altre dia. El que vull explicar-vos és que mentre repassava, totalment abandonat a la lisèrgia de la nostàlgia, els grisos rostres de cop i volta rejovenits dels ancians que he conegut en el crepuscle, mentre veia la infància dels adults que m’han educat, mentre veia el progressiu desencís físic dels besavis habitants del segle XX que desapareixen sobtadament de la sèrie d’imatges... vaig observar quelcom que no encaixava.
Una fotografia va captar la meva atenció i es va convertir en una veritable obsessió. No tenia res d’especial que la diferenciés de la resta, un mer retrat, una altra foto mig estripada i maltractada d’un rostre que intentava sobreviure en la memòria a l’era digital. Però alhora ho tenia tot, es desmarcava de la resta, i no tenia sentit.
Ella no era de la meva família, no podia ser-ho, era impossible. Amb això no vull dir que els meus avantpassats fossin en general poc agraciats, tot i que és evident que no eren precisament models de passarel•la; no es tracta d’això, es tractava d’aquella mirada, una mirada diferent, i a anys llum de la familiar quotidianitat que planava sobre les escenes costumistes que l’envoltaven.
Qui era? Com havia anat a parar fins aquí? Només podia pensar en aquells ulls penetrants, uns ulls que se’t clavaven a dins i que traspuaven una provocativa sensualitat indecorosa per a aquella època, però una sensualitat en cap cas vulgar, i potser per això més sensual, quasi lasciva, la voluptuositat que només es troba en les ments intel•ligents que, sense necessitar una bellesa extrema, poden fer ballar el món al compàs dels seus desitjos.
És evident que aquesta noia no podia ser d’aquí, i no pels seus trets nòrdics, que jo mateix comparteixo en gran mesura, sinó perquè la meva ment es rebel•lava i es negava tossudament a acceptar que es tractés d’una antiga tieta-àvia que hagués passat la seva existència plàcida en un pis del Poble Sec. Fins i tot quan l’escassa informació que vaig aconseguir d’ella afirmava que es tractava d’una veïna de la meva àvia, la filla d’un tal senyor Vitorino.
Això no podia ser, i jo mateix vaig indagar pels laberints de la imaginació el passat d’aquest rostre magnètic, aquesta mirada anònima que apareixia verge davant meu perquè la colonitzés d’històries impossibles, fins a configurar el seu passat que després de tants anys jo m’havia ofert a reconstruir, o més aviat a elaborar, com si durant tot aquest temps hagués esperat perduda i morta a que algú li tornés a posar un nom, encara que en fos un de diferent. I quin nom? Com es deia?
Per començar ella era dona de món, des del primer moment en que la vaig veure vaig saber que amb tota seguretat es tractava d’una periodista fotògrafa, la nacionalitat de la qual sí que no m’atrevia a aventurar (americana? francesa? alemanya?); una dona que dominava la imatge, conscient del seu poder d’atracció, del seu talent, segura d’ella mateixa, un esperit indòmit, un caràcter fort, potser sovint incompresa, potser sovint trista, potser bevedora sovint, sempre disposada a la bohèmia, a la festa, a ser musa d’artistes i fotògrafs, però no sense oblidar que per damunt era una gran professional, admirada no només per la seva bellesa, sinó comprenent aquesta com a complement perfecte d’una dona desitjada per tots, assolida per bastants, però la qual ningú arribava a comprendre del tot. Ella hauria pogut ser una altra Lee Miller, o una Leni Riefenstahl, que la història hauria fet caure a l’oblit, com aquesta fotografia.
Potser aquesta petita foto era un autoretrat, un regal que ella mateixa hauria deixat sobre uns llençols encara calents en un hotel reservat a la premsa, al costat del bourbon mig buit, sempre mig buit, entre els rodets de pel•lícula pendents de rebel•lar o els pots oblidats de maquillatge i de perfum. O potser no, potser es tractava d’una foto feta per un amic admirador, un altre fotògraf que, com Man Ray respecte Miller, havia sabut captar com ningú tota la sensualitat que amarava.
Però com havia arribat a parar fins allà? Mirant-la només podia pensar en un París en blanc i negre, o un bar neoyorquí ple de fum de desencís, de condensació depressiva, de gavardines i música de jazz, de telèfons negres al final de la barra i diaris excessius entre els gots i copes, sempre buits, sempre buides. Només podia pensar en homes que es suïcidaven per ella, submergits en una banyera vermella mentre sostenien una foto semblant a la que jo ara mirava, només podia pensar en gent girant-se per veure-la passar, en un cor masculí en semicercle rodejant-la asseguda damunt la barra del bar i explicant les seves històries o cantant una cançó, conscient que els dominava, conscient que els podia demanar el que volgués, conscient que no pensava donar-los res a canvi.
Alhora autora i obra, artista i model, guionista i actriu en el film de la seva vida. Com aquella dona inquieta, aquella viatgera infatigable, havia anat a parar a Espanya? Potser li va tocar cobrir la guerra, potser simplement volia experimentar l’exotisme d’una pàtria de segona i provinciana, potser va presentar una exposició a aquella Barcelona que enamorava, potser ella mateixa es va enamorar d’algun insignificant individu, no massa, naturalment, i encara menys per gaire temps.
Potser va regalar algun dels seus dies massa intensos algun conegut, o fins i tot familiar, un veritable escàndol per nosaltres, un divertiment més per ella, una finestra a un món nou, ampli i ple de colors per a ell, uns dies que no oblidà mai enmig de la grisor estreta del nostre món.
Potser per això els grans sempre passaven de llarg aquella fotografia toscament barrejada entre la multitud de rostres propers i familiars, sortint del pas amb la igualment tosca història de la veïna filla del senyor Vitorino. Potser els resultava incòmode parlar d’aquella dona que havia sacsejat les seves vides encorsetadament encaminades i estables. Els espantava aquella mirada, els espantava la intel•ligència, i segurament amb el temps havien arribat a oblidar la història real i s’havien cregut les seves pròpies excuses enterrant la veritat a l’oblit, però fent més gran per a mi el seu misteri, el desvetllament de la seva vida oculta. I quin nom? com es devia dir? Hannah? Brigitte? Alícia?... no, millor Alice.
I tot plegat segurament és una solemne tonteria, i només es tracta d’una noia que va envellir tranquil•lament al seu piset barceloní, plena de fills i perdent paulatinament la seva bellesa entre les preocupacions quotidianes, i podria ser que encara fos viva i tot, pansida i arrugada en alguna residència, ignorant de les meves històries.
Potser el que passa és que tinc massa imaginació, cosa que em reconforta molt.

Jardin d'hiver

2008-10-28T21:23:00.009+01:00

guardarà els meus records quan em cansi de buscar...

[Foto: Toledo, 2005]

Verònica

2008-10-15T20:16:00.003+02:00

Diumenge passat tenia tots els ingredients que configuren el que anomeno un dia lamentable, si fa no fa com tots els diumenges, un cel contorsionat d’amenaces ratllava la impertinència amb una pluja que no arribava, com no ho feia la digestió de les misèries que engoleixo quan és festa i la cuina esdevé una mena d’alquímia de les frustracions.
Vaig acabar abans d’hora el que hores abans m’havia obligat a refusar una invitació massa suculent per l’estació de les neurones mortes, i només em quedava llençar-me als carrers de la ciutat grisa on la humitat reforçava les pudors, conscient que cap carrer pot ser un bressol, i que més aviat em recorden les artèries hipertenses d’un obès aburgesat en el moment borsari del seu darrer acte sexual.
Pujava Passeig de Gràcia amunt, perdut en el teatre d’ombres xineses que em representaven les branques dels plàtans asfixiats, concedint-me de tant en tant uns segons de mundanitat dedicats a la olor que sortia d’un restaurant, els colors de les cobertes d’uns llibres exposats o unes cames atentes davant algun aparador per a butxaques exclusives.
De sobte vaig observar com davant meu una parella s’apartava d’una senyora que clarament els havia dirigit la paraula. Al cap d’uns segons es va dirigir cap a mi i jo vaig pensar amb tota naturalitat que es tractava d’una de les moltes persones acollides en aquell bressol inexistent que, sense entrar en la justícia de la seva decisió, es veuen obligades a demanar almoïna.
De seguida em va exposar la seva petició i jo, molest i contrariat per la incòmoda i inesperada interrupció dels meus deliris, vaig negar-me a col•laborar (dir el contrari seria hipocresia). I si l’anècdota hagués acabat aquí res sortiria de la normalitat.
Però quan jo ja em disposava a refer el meu camí i submergir-me en el trànsit estètic, va passar una cosa: ella va esclatar en un mar de plors.
Entre llàgrimes, aquella dona desesperada va obrir la carpeta que duia sota el braç, plena a rebentar de papers mig arrugats; el seus dibuixos. Quan vaig veure la naturalesa de les seves creacions ho vaig entendre tot, es tractava d’algú amb seriosos problemes psicològics, i vaig pensar que el que calia fer era intentar trencar la conversa de la manera més delicada possible per no ferir-la.
Però Verònica, aquest era el seu nom, va dir una cosa que em va fer canviar d’opinió; no em va afectar gens que digués que no tenia feina, ni que no tenia un duro, que no podia treballar perquè tenia els nervis malalts, que els seus pares no la deixaven, que necessitava medicar-se i posar-se unes injeccions (i s’hagués tret els pantalons per ensenyar-me les marques si jo no l’hagués aturat). Res d’això va fer-me vacil•lar, però sí ho va fer un petit detall: “ningú em vol comprar cap dibuix, i tots es riuen de mi”.
Verònica tenia molts problemes, jo no podia ajudar-la, no podia donar el que necessitava per encaminar la seva vida; però per damunt de tot Verònica necessitava que l’escoltessin, que algun d’aquells rostres hostils anònims que la menyspreaven la correspongués amb una mirada tendre, un gest carinyós. Això sí podia donar-li-ho.
Vam estar molta estona parlant, i em va explicar la seva vida i miracles, vaig aconseguir calmar-la i animar-la, però per dins no sentia cap mena de satisfacció, cap mena d’orgull moral i bona consciència pròpia del cristianisme de més baixa estofa; només podia sentir una empatia immensa envers aquella ment pertorbada, i intentant convençer-la i donar-li llum i esperança per a la vida la grisor del meu cel també va esvair-se per uns instants.
Vaig dir-li el que necessitava sentir, les mentides optimistes que mai m’he cregut, però quin efecte reparador que tenien en els dos, o almenys el suficient per a assecar una llàgrima, fins i tot de les que no es veuen.
Li vaig comprar un dibuix, i no podia deixar de sentir certa amargor per ella, perquè no podia entendre que allò no podia agradar a ningú, i que li comprava per pura falsedat, però en el fons tant hi feia, potser era una falsedat necessària, necessària per empènyer-la un pas més en una existència gens fàcil, un gest que li feia entendre que de totes les ombres que transitaven per allà havia anat a topar amb mi, i malgrat jo no tingui res especial que em diferenciï de la resta d’ombres, per ella vaig ser uns ulls i un nom, una mà per agafar-se.
I repeteixo que no ho dic pas per vanagloriar-me d’una bondat que no tinc, per aspirar a cap mena de recompensa i reconeixement. Tot el reconeixement que necessitava el vaig tenir en el moment que Verònica em donava el seu preciós dibuix, el millor dels vint DINA4 plens de mitjons de colors iguals que tenia, i em va dir: “perquè no passis fred”.
Vaig allunyar-me amb el dibuix a la butxaca pensant en el futur d’aquesta senyora, veia sessions i sessions de psiquiatre ordenant-li dibuixar com a teràpia, veia ombres i més ombres refusant-la pels carrers. Però sobretot pensava que, si ella havia tingut sort, modèstia a part, trobant-me a mi, jo també l’havia tingut, perquè entre totes les ombres anònimes possibles l’havia trobat a ella, una boja, i en la seva bogeria dues ànimes perdudes van aturar-se, es van saludar, i van continuar els seus camins.

Més música galàctica

2008-10-11T13:31:00.005+02:00

I seguim amb barreges estranyes...

“On són?” v. I

2008-09-30T23:27:00.018+02:00

Després de treballar-hi a estones mortes, per fi tinc llesta aquesta sèrie que portava temps desitjant oferir-vos. Tots sabeu la meva atracció malaltissa per les coses decadents, allò a que li ha passat ja el seu temps. Si unim a això la meva passió pel cinema, sorgeix un gènere en sí mateix, prou fecund per ser propi: les estrelles cinematogràfiques apagades. Tots coneixem casos d’actors o actrius que han estat venerats com a déus per després, al cap d’un anys, caure en el més absolut dels oblits; i no malpenseu, no necessàriament perquè siguin uns perduts que hagin destruït la seva carrera, simplement perquè tots tenim el nostre temps, i les noves generacions sempre empenyen per substituir-nos de pressa, com ha de ser, i més avui en dia, que som àvids de cares noves, i el que val avui ja no val demà.
Però la vida és llarga, i gran part dels astres dels 80 i principis dels 90 continuen vius i treballant, però ningú ho sap, pocs són els afortunats de conservar el seu status any rere any: Jack Nicholson, Harrison Ford, Judi Dench, Al Pacino, Robert de Niro, (aquests dos malgrat faci anys que no fan una peli bona) Tom Hanks, Clint Eastwood, Bruce Willis, Michael Caine... són molts, sí, però realment excepcions comptades comparades amb tots els companys de professió que han anat caient pel camí, com els passarà a la majoria de megafamosos joves actuals. Per tots els oblidats, jo em pregunto: on són?

I per això he decidit començar una sèrie en aquest bloc amb aquest mateix títol, on, al llarg de les successives entregues (per això tant folletinesc de dosificar els continguts) veurem quin ha estat el destí d’aquestes celebrities en declivi. Avui els primers! (i per descomptat, podeu fer propostes també)

Consideracions prèvies:
- No tracta d'una sèrie destinada al morbo d’observar la decadència física dels actors i actrius, sinó simplement mostrar que no han desaparegut i què estant fent...l’altre ja vindrà...
- Passaré per alt carreres amb altibaixos i irregulars però encara prou dignes, com les de Dennis Quaid, Val Kilmer, Donald Sutherland, Meg Ryan, Bill Murray, Michelle Pheiffer...

- RUTGER HAUER (1944-)

Qui era:
Durant els inicis de la seves respectives carreres, va ser l’actor fetitxe del genial director Paul Verhoeven, holandès com ell. Junts van perpetrar films de culte com Delicias Turcas (1973), Una novia llamada Katy Tippel (1975), o, ja consolidats, Los señores del acero (Flech+blood, 1985). El salt als Estats Units li va oferir l’oportunitat de participar en produccions com The Osterman Weekend (Sam Peckimpah, 1983) o la coneguda i fantasiosa LadyHawke (Richard Donner, 1985), ambdues també de grandíssims directors. Tanmateix, Hauer serà sempre, per damunt de tot, recordat per un paper, el del replicant Roy Batty a la mítica Blade Runner (Ridley Scott, 1982); el seu monòleg final, ha passat directament a la història del cinema amb lletres majúscules.
Hauer era el prototip perfecte d’heroi dur destinat a lluitar en móns violents d’ambients inhòspits, va protagonitzar un grapat de films d’acció, la majoria en el gènere de la ciència ficció (que l’havia fet triomfar). Però en mica en mica la qualitat d’aquests productes anava minvant, així com els pressupostos i l’impacte d’aquests. Hauer acabà pul•lulant per subproductes futuristes de saldo o com a secundari “de luxe” en produccions pretensioses o tv-movies desitjoses d’un prestigi que no mereixien.

On és:
Continua “elevant” la dignitat de produccions barates amb els seus cameos de convidat especial; Hauer sempre serà un tipus dur, un home curtit, però ja queda lluny de l’heroi d’acció que era, ara el veiem com un respectable i sovint arrodonit home madur. Últimament l’hem vist en brevíssimes (i quasi imperceptibles) aparicions en títols importants com Batman Begins (Christopher Nolan, 2005) o Sin City (Robert Rodríguez, 2005).

- RYAN O'NEAL (1941-)

Qui era:
Era el Brad Pitt dels 70, l’actor més cotitzat, admirat, glamourós, desitjat i idolatrat del món mundial, garantia d’èxit i desmais femenins. Predestinat a fer història, O’Neal va protagonitzar des d’autèntics blockbusters populars com la inexplicablement mítica Love Story (Arthur Hiller, 1970), What’s up Doc.? o Paper Moon (Peter Bogdanovich, 1971 i 1973), a pel•lícules de culte com la magna Barry Lindon (Stanley Kubrick, 1975).
Però al llarg dels 80 la seva estrella es va anar apagant paulatinament fins a desaparèixer completament. Avui la majoria de gent ni tant sols sap qui és.

On és:
Arrossega la seva presència per sèries de televisió com Bones, Miss Match o Bull; ha superat una leucèmia, i va ser acusat de disparar una arma contra el seu fill gran, suposadament després d’haver-lo sorprès comprant drogues.

- GENE WILDER (1933-)

Qui era:
Un sinònim de comèdia. Wilder va saltar a la fama amb un film que sembla que avui ningú recorda, la primera i oblidada adaptació de la història del xocolater Willy Wonka, el 1971. D’aquí va passar a convertir-se en l’actor fetitxe de l’incansable Mel Brooks, protagonitzant la majoria dels films considerats millors en la filmografia de l’irregular director. Així, tenim les exitoses The Producers (1968), Blazing Saddles (Sillas de montar calientes, 1974) i, sobretot, Young Frankenstein (1974), la més reeixida.
Lluny de Brooks, va treballar també, sempre en comèdies, amb grans directors com Woody Allen (Everything you always wanted to know about sex but were afraid to ask, 1972), Stantley Donen (The little Prince, 1974), Arthur Hiller (Silver Streak, 1976) o Robert Aldrich (The frisco kid, 1979). Als 80, va continuar protagonitzant exitoses comèdies, destacant la coneguda Woman in red (1984), que ell mateix va dirigir, o les diverses pel·lícules que va realitzar al costat d’un altre gran comediant, el malaguanyat Richard Pryor, formant un tàndem molt divertit (Stir crazy, 1980, See no evil, hear no evil, 1989...). Wilder va ser durant quasi vint anys el primer nom i pròpia encarnació de la comèdia americana.
La mort per culpa del càncer de la seva esposa marca el seu declivi durant els anys 90, participant en poques produccions, fins que, finalment, el 1998 es retira del món del cinema.

On és:
Wilder continua retirat, escrivint novel•les, les seves memòries, i entregat a activitats humanitàries al capdavant de la fundació que presideix, dedicada a la lluita contra el càncer. Només l’hem tornat a veure, com a fet puntual, en alguns episodis de la sèrie de televisió Will & Grace, el 2003.

- RICHARD CHAMBERLAIN (1934-)

Qui era:
Tot i que a molts els sonarà, com a molt, a nom de lord anglès, el senyor Chamberlain va gaudir d’una popularitat immensa durant molts anys i d’un status d’absolut sex-symbol totalment equiparable a qualsevol Pitt, Bloom o Clooney actuals.
Va aconseguir el que poquíssims poden fer: després d’aconseguir la fama gràcies a una sèrie de televisió, va repetir la jugada i va mantenir-la, o més i tot, en altres sèries diferents al llarg dels 80. Tota una proesa en un món on els que arriben al cim gràcies a un personatge mai triomfen en sèries posteriors. Així, Chamberlain va protagonitzar sèries famoses com Dr. Kildare (1961-1965), Centennial (1978-?), Shogun (1980-) o The Thorn Birds (El Pájaro Espino, 1983-?), totes igualment exitoses. Però el fet de ser l’absoluta estrella televisiva no li impedí obrir-se pas també al món del cinema, primer en papers menors; el vam veure a una versió dels Tres Mosqueters (Richard Lester, 1973) i la seva seqüela (The Four Musketeers, Richard Lester, 1974), i va encarnar l’home de la màscara de ferro (1977), el comte de Monte-Cristo (1975), Hamlet (1970), Giacomo Casanova (1987) i també, cal recordar-ho, a Jason Bourne (1988) molts anys abans que tingués les faccions de Matt Damon. Com veiem, Chamberlain semblava l’elecció perfecte per a tot paper, especialment en produccions històriques o d’aventures. Fidel a això, es va sumar a la “indianajonesmania” i va vestir-se d’Allan Quatermain per a l’innecessari remake de Les Mines del Rei Salomó (1985) i la seva ridícula seqüela (Allan Quatermain and the Lost City of Gold, 1986), així com tornà insistir per tercera vegada en el paper d’Aramis a The Return of the Musketeers (Richard Lester, 1989).
Tanmateix, de cop i volta, la febre de les aventures va passar, Chamberlain va envellir, i va emigrar de la puntera actualitat, apareixent només a telefims de saldo.

On és:
Chamberlain es deixa veure poc, com a molt en alguna breu aparició com a “estrella convidada” a sèries de televisió com Mujeres Desesperadas, Nip/Tuck o Will & Grace. L’únic que ha fet amb un mínim de ressò públic ha estat reconèixer la seva homosexualitat a les seves memòries, publicades el 2003.

- MARK HAMILL (1951-)

Qui era:
Per més papers que hagués fet, Hamill és i serà sempre en la nostra memòria el gran Luke Skywalker. Aquell noi tendre i d’aspecte ingenu, un rostre desconegut, va convertir-se de cop i volta en l’heroi sideral més admirat, el jedi que tots volíem ser quan somniàvem en el fabulós món que Lucas havia creat – abans que comencés la seva demència senil – qui no volia ser l’esforçat Luke desenvainant l’espasa de llum per enfrontar-se al seu tenebrós antagonista i pare?
Va dur el pes d’una de les trilogies cinematogràfiques més importants de la història del cinema, fins i tot quan un accident de trànsit li va estar a punt de costar la vida i li va desfigurar el rostre suficientment com per haver de canviar el guió de Star Wars Episode V: The Empire Strikes Back (Irvin Kershner, 1980).
Tanmateix, aquest va ser el seu gran i únic paper. D’acord que era un actor més aviat mediocre i que el pes de Luke era fort...però realment Hamill mereixia desaparèixer com ho va fer? Algú l’ha vist més des de que es va acomiadar de la franquícia galàctica a Star Wars Episode VI: The Return of the Jedi (Richard Marquand, 1983)? Ni tan sols en alguna producció menor de Lucasfilm!!! Res!

On és:
La crua veritat és que Hamill es va arrossegar per subproductes de sèrie B (quan no Z), destinats al vídeo o als canals de televisió de pagament... fins que va trobar una nova dimensió a la seva vida professional: sí, malgrat costi de creure, Luke fa molts anys que es guanya la vida com a doblador de sèries i films d’animació. Així, trobem la seva veu a les sèries animades Batman, Swat Kats, Phantom 2040, Spiderman, Fantastic Four, Superman, Incredible Hulk, Scooby-Doo, Justice League, Super Robot Monkey, Robot Chicken, Futurama, Codename: Kids next door, Metalocalypse, i un llarg etc... a la pantalla gran l’hem vist autoparodiar-se a Jay and Silent Bob Strike Back (Kevin Smith, 2001).

Moment friki

2008-09-21T13:04:00.006+02:00

Parida monumental. El meu moment friki (prometo posts seriosos aviat).

[ Atenció gran SPOILER, no mireu el vídeo si no heu vist “Star Wars Episode VI: Return of the Jedi” (Richard Marquand, 1983) ]

"Paris - un mois 2008" - Epíleg: Les fotos frikis

2008-09-16T16:54:00.047+02:00

Molts de vosaltres m'heu felicitat per la qualitat artística de les fotos que he anat penjant al llarg de tot aquest periple anomenat amb poca fortuna "Paris-un mois 2008". Des d'aquí us vull donar les gràcies, tant per la crítica positiva com per haver-ho anat seguint.

Tanmateix, i malgrat que ja vaig acomiadar i tancar aquest espai del bloc, no volia deixar-lo definitivament sense un epíleg necessari, que compensarà les esmentades pretensions artístiques de la galeria fotogràfica que he exposat durant tot el mes anterior. D'aquesta manera, us presento ara una sel·lecció de les millors fotos fetes a París que es desmarquen completament de la seriositat de les altres, perquè no tot és serena bellesa, i perquè a París hi ha coses boniques, però també hi ha coses molt rares. És el moment de LES FOTOS FRIKIS.

Excombatent de la Guerra Francoprussiana (com a mínim)

"La Família Stalin", per Hergé

Charles de Gaulle marcant-se un pas de "charleston"

"Barrufa'm" és una sauna del Marais...

No és una idea de Matt Groening, és Pigalle

La decadència de Montmartre és paral·lela a la de l'art en general

Carro de la compra, bidó ple de brases, i blat de moro. Per cert, l'untaven de mantega amb les mans

A França la petanca no és un esport de iaios, sinó de cohesió social. Prova n'és aquest individu amb rastes en plena partida.

No vaig arribar a comprovar si els jardiners del Jardin du Luxembourg eren realment gnoms

Segur que el mossèn el duia lligat amb una cordeta

Cafe La Méthode, Rue Descartes, Barri Llatí

Monument a Lamarck, textualment "fondateur de la teorie de l'evolution"... això és chauvinisme i la resta són tonteries!

La versió gal·la del Super López

Jo pensava que les tombes del Panteó també serien així, però no

Una mostra de com el simbolisme, passat de voltes, pot arribar a ser quelcom MOLT kitsch

El colonialisme ens ha ofert bizarrades irrepetibles

Cabinet d'armes reials: "crucifix / punyal", fabricació espanyola, NATURALMENT

Pels que encara creguin que França és el paradís del socialisme democràtic

Botiga de bastons, "lo más in de París"

Veritable joia oculta del Louvre

Especialitat parisina; es pronuncia "xugos"

Al món real es veu que també existeixen

No és un prostíbul, és un teatre; tot i que la memòria sovint em falla...

Miller deia que a París fins i tot els indigents tenen orgull; en tot cas dignitat segur que no

No podia marxar de París sense un record del gran Pierre Péchin, o "la millor forma de fer-se publicitat"

La millor foto de tot el viatge, tot comentari hi és de més

Qui ho diu que els jueus no tenen sentit de l'humor?

Càmeres d'espies: en barrets, llibres, mocadors de coll, rellotges... el Bond modernista, vaja

Per demostrar la duresa que comporta la fe cristiana, van substituir els bancs per tamborets

Pom-pi-dou

Feligrès agraït en deixa constància a la façana de l'església

Nouvelle cuisine française, par chef Martin

Tenint això qui voldria una Play Station?

I per acabar, totalment off-topic, només anunciar-vos que aquest curs es presenta ple d'idees i novetats per al bloc, amb totes les coses que em passen, que m'interessen, paranoies, seriositats, poesia, anècdotes etc. sempre i quan, naturalment, us interessi. Si és així, ja ho sabeu, aquí teniu un espai sempre amb alguna cosa a dir si la voleu escoltar. De moment ja us avanço que, paral·lel a les entrades habituals sobre la meva vida i miracles o les tonteries que acostumo a escriure, vull potenciar un àmbit que no he tractat gaire fins ara, però que els que em coneixeu sabeu que és una de les meves passions: el CINEMA. Així doncs, també hi haurà lloc per a crítiques, comentaris i cicles estranys varis que estic preparant, entre els quals hi hauran el del panteó de directors preferits meus, o un de dedicat a estrelles dels 80 desaparegudes. Tot això molt aviat; bon curs!
[ De moment ja teniu aquí una remodelació (encara experimental) de la barra lateral, amb nous espais (cercadors, notícies, cinema, filosofia...) ]

"Paris - un mois 2008", v. X

2008-09-07T00:53:00.001+02:00

Doncs ja està. Finalment el meu projecte va arribar a la seva fi. Hi ha tant per dir i explicar que no sabria per on començar, fins i tot em costa recordar-ho, com si a la meva ment la memòria no sabés què fer amb el mes que acabo que deixar, com si tot fos desordenat, caòtic, inconnex; un torrent, una cascada, una explosió, focs d’artifici de colors nostàlgics que configuren una constel·lació màgica de records.
Els darrers dies van enfosquir-ho tot plegat, el treball, la pressió, l’angoixa per un futur incert van deixar un rastre agredolç als meus últims records de París; i en tornar el malson continua: bloqueig, pantalla en blanc, massa feina i poc temps per preocupar-s’hi, l’incompliment, la decepció dels que esperen bé de mi, les nits en vetlla i una mica menys d’estima per una filosofia cada cop més estranya al que m’importa.
Però no en vull parlar d’això, primer perquè ja està acabat, finalment vaig entregar el treball després de moltes suors fredes; tard i malament, però com a mínim, i això és molt, a no ser que hagi fet un desastre de feina, puc dir ja que he acabat el màster! Sí, l’odiós màster que ha marcat el meu particular anus horribilis on només hi ha hagut disgustos i més disgustos; per fi he tancat un cicle que volia enterrar en l’oblit, i he deixat enrere els estudis acadèmics més lamentables, estúpids, caòtics, idiotitzants, desmotivadors, mediocres i decebedors de tota la meva carrera com a estudiant. I ara...qui sap, ja ho decidiré...
Perquè no vull pensar-hi en això, no vull que m’esborri tot el que he après a París, vull que París sigui el que ompli el meu record, i no les coses tristes. No és que la meva estada a París fos especialment alegre, però ara que he tornat, i amb perspectiva, des d’aquesta Barcelona que tant estimava i que tant he arribat a odiar, puc dir que París sempre serà el nostre mirall impossible, i que només penso en tornar-hi. No perquè allà estigués content, radiant de felicitat i coses per l’estil; més aviat em sentia molt i molt sol, i només pensava en veure la gent que estimo. Però per altra banda, em sentia tranquil, una tranquil·litat que no coneixia, em sentia en harmonia amb totes les coses, perquè sentia que aquella ciutat està feta per mi. No tota, naturalment, com a tot arreu hi ha de tot, però la porció de ciutat que em fascinava era tant gran que per mi ho era tot.
I ara rememoro tot el que he viscut, i sento tendresa, i amor cap a un lloc que m’ha ensenyat moltes coses, i la més important, que només dins meu hi ha la solució de moltes coses de les quals em queixo, però que de fet no tenen solució, i que en comptes de perdre el temps en excuses, val més centrar-te en el que tens davant, i gaudir, gaudir mentre puguem. I no és que us exhorti a un hedonisme desenfrenat, no es tracta d’això, es tracta d’abandonar-se una mica i respirar, simplement respirar, l’aire de París m’ensenyava l’olor de les coses que m’agraden, m’ensenyava a estimar-les, i m’animava a omplir els pulmons fins a rebentar, i sentia com en fer-ho em purificava per dins, no perquè desaparegués res del que m’angoixa, sinó perquè en aquell moment feia centrar-me en allò, en les flors dels jardins, els reflexos de la lluna sobre el Sena, aquell petó furtiu sota els arbres de la riba, la llum malencònica dels fanals, les taules de marbre mullades per la pluja inesperada, els tendals xops, les joies sinuoses dels aparadors inaccessibles, aquella mirada, l’església mig amagada, les postals antigues a les galeries misterioses, una música de fons, Renoir, l’escala impossible, unes cames boulevard amunt, una tertúlia, una façana vençuda pel pes dels anys, el diari sota el braç, l’aigua carrer avall, llibres de vell, una jaqueta massa cara, la lectura a la gespa, els dolços ben amuntegats d’un pastisser, Baudelaire, els terrats banyats de tarda, l’olor de mantega, la dignitat, una escultura que t’encisa, l’horitzó ple de passions...

I això només és una espurna d’aquella explosió; però no ho sé explicar millor. Bé, en tot cas, ja torno a ser aquí, el mateix d’abans, espero que una mica millor, i el que faci a partir ara, m’ho reservo com una incògnita que s’anirà revelant al seu temps.
El que sí és segur és que anar a París és impossible: a París sempre s’hi torna, i sempre s’hi tornar a tornar, o potser ni això, potser el que és impossible és marxar-ne.

Postal urbana

Un (altre) home desesperat

Cariàtides potables

Arquitectura abstracta

Skyline bohemi

Gal·losaurius

Metàfora hegeliana: l'esdevenir històric

Duració, sentiment; élan vital...

Emulant Odisseu; viatge a l'inframón

Atrezzo expressionista (s. XV)

I van fondre el marbre

Casa d'Europa

Una altra postal urbana

Gimnopèdia

Els capilars de la Rue St. Denis s'han assecat de la sang bruta

Trobar bellesa al Forum Les Halles és difícil, però no impossible

Una imatge pel record

"Paris - un mois 2008", v. IX

2008-08-24T16:27:00.022+02:00

Això ja s'acaba, i ara cada cop que miro el sol intentant fondre, sense forces, les teulades grises de París, prenc consciència que no les podré admirar eternament, i així, cada mirada adquireix una significació especial, com si fos l'última.
No puc escriure gaire i aturar-me a explicar tot el que he viscut en un mes, estic massa enfeinat amb la tesina que no rutlla. Només dir que sento un sentiment agredolç a mesura que s'acaben els meus dies aquí, una nostàlgia prematura pel que m'ha robat el cor, una pena petita, pels petits fracassos, per pensar en el que trobaré quan torni, com si no hagués passat el temps, el meu món tal com el vaig deixar. Petits fracassos també per una transformació personal relativa, però també alhora un triomf, un triomf de coneixement: he pensat molt, però més important encara, he pensat bé. I puc dir que em coneixo millor, i si bé això no arregla res de res, com a mínim m'ajuda a jutjar-ho amb justícia, cosa que sempre convenient.
I si això és així és perquè no m'he distret amb fascinacions, això és bo, això és dolent, no m'importa gens, no he sentit l'emoció del que és viure a l'estranger, per la senzilla raó que no m'he sentit a l'estranger. I aquí he trobat la tranquilitat que necessitava, i l'estrés que molts atribueixen a París, l'estrés de la gran ciutat, per mi era pau, fins i tot el brogit de la gent pels boulevards interminables que et fan sentir una formiga, fins i tot la laberíntica estació de Les Halles on saps quan entres però no quan surts... tot això, res, tot era pau i serenor, i la sensació que aquí hi podria consumir els meus dies sense cap mena d'angoixa, ni el sentiment d'estranyesa que sempre he sentit a la meva pròpia casa.
Potser és un amor sense passió? Potser és que no estic per passions, però en tot cas és un amor madur, potser massa, fins i tot vell, però com estimar sinó és amb certa decadència quan ja no pots fer res més? He conviscut amb un poble vell i savi, però alhora eternament jove, que sap viure la vida, disfrutar dels petits plaers en una mena d'hedonisme decadent que seria menyspreable sinó fos per l'elegància amb què el practiquen, una elegància que em fascina, que fa treure'm el barret, i només demano poder participar-ne una mica.
Al respecte d'això, no puc sinó acabar citant una estrofa del gran Melingo:

"Y murió dando besos, y bebiendo champán..."

La penúltima remesa de fotos (i disculpeu el text delirant, fruit de l'estrés de treball):

Pèrgola marciana al Jardin de l'Atlantique

Els noms de l'horror

Dolç repòs de les ànimes dels herois

La "muntanya de mort a punt de rebentar i omplir París de cadàvers" (gràcies per la frase, Noè)

La ment de Kubrick

Fonts d'on raja la tarda

El temps de l'espera

El metro és l'úter de París

Solemnitat republicana

La gèlida fredor de La Défense

Els boulevards són l'infinit

Chopin va acudir a la nostra cita, però vaig arribar dos segles tard

Profanació

Igual que els esplais d'aquí...

Dolça malenconia

La piràmide de la discòrdia

"Paris - un mois 2008", v. VIII

2008-08-17T19:26:00.027+02:00

[Text suprimit per a treball posterior]

(Fragment de l'entrada del dia 16 al bloc de viatge)

I ara, una nova remesa de fotos:

Fa temps que van abaixar el teló

Bifuracions i decisions

El Café de Flores, el preferit de Sartre

L'Arcàdia és al Jardi du Luxembourg

El cel sempre està a punt de caure't damunt

Turistes simètriques

Pissarro ho hauria pintat

Amenaces

Vaig estar mitja hora pensant què li deu dir

La flor de la música

Cada una és una història

Els signes de l'Imperi

Al Musée Rodin hi ha fantasmes

Alguns esperen tristos un futur que no els arriba

No és La Comarca, és el Jardin des Plantes

Sempre somnio en art nouveau

El marc des d'on ho veus tot

Bellesa

Els records de la Gran Guerra

Montmartre té un cel propi

La fe laica

"Paris - un mois 2008", v. VII

2008-08-08T22:40:00.026+02:00

I com si res ja ha passat una setmana, suficient per a perdre la noció del temps : al segon dia ja tenia la sensació que portava una eternitat vivint en aquesta ciutat, imagineu-vos ara ; doncs ara no me’n sé avenir que ja porti una setmana aquí, com si tot anés tant de pressa que el temps em passés pel costat sense avisar-me, conspirant darrera meu per avançar i avançar, i ja no sé ni a quin dia som ni quan hauré de marxar.
Durant aquest temps he fet moltes reflexions i he vist un munt de coses, aquesta ciutat és una font inacabable d’experiències. De fet, encara no he fet les « visites obligades », no he anat al Louvre, ni a la torre Eiffel, ni a Orsay… pel que fa a aquests museus, de tant respecte que els hi tinc em fan una mica de por, perquè ara, en aquest nou ambient, he près consciència de la crosta de duia a sobre, de com m’he endurit en els últims temps, i de com he perdut la capacitat que tenia per a fer volar la imaginació, per emocionar-me amb qualsevol cosa, per mimetitzar-me, el síndrome de Stendhal en diuen, ara per mi és un record llunyà.
Aquests dies han estat doncs, una recerca, una recerca interior d’aquest sentiment perdut, i n’he trobat espurnes, perquè encara que m’hagi tornat de pedra, encara que sigui com l’Estrany de Camus, no puc estar cec envers el que m’envolta, una ciutat que traspua art i cultura per cada racó, un aire que transporta poesia, que respiro, miro i toco les mateixes coses que respiraven, miraven i tocaven els homes que jo admiro; he buscat aquest París perdut, que només es viu als somnis, una « revérie » esteticista que conserva en el formol de la memòria un temps expirat d’un segle deixat de banda per la història.
I voldria emocionar-me més, però no puc.
Amb tot, encara em queden molts dies, i malgrat em senti de pedra, també sé que pocs dels turistes que passegen com imbècils pels llocs veuen el mateix que veig jo, perquè no escolten, criden tota l’estona. I per culpa d’ells Notre Dame és un cadàver, una mòmia de fira, i les pedres diuen tantes coses, però no les deixen parlar. Jo intento escoltar-les, però la seva veu es perd cada cop més en l’infinit, i les meves orelles són més sordes cada dia.
Però abans de tornar-me sord del tot, he aprofitat per perdre’m pel Marais entre aquells palaus senyorials que canten fluixet una elegia pel dolor passat, i recorrent les seves sales sota la pluja d’un piano romàntic, encara pots sentir la cridòria de les masses rebentant les portes, i les sales calcinades per un poble cec de fam.
Per banyar-me de llum dins la Sainte Chapelle mentre els compassos de la Catedral Submergida de Debussy em feien descobrir en una espècie de naufragi místic colors que fins llavors creia que no existien, o dansar els valsos de Ravel pels passatges i galeries misterioses, plenes de botigues increíbles, capbussar-me dins les Nymphées de Monet, o caure en la melangia de les passions frustrades que Chopin m’explicava a la tènue llum de les làmpades dels passadissos de l’Òpera.
Després d’uns dies força entristit, també per la feina, que no avança, ara en escriure tot això veig que no està pas tant malament per una setmana, i que encara me’n queden tres per triplicar-ho !
I que al capdavall, si finalment perdés per sempre aquest temps mental paral·lel, aquest món estètic, si finalment perdés Chopin i Ravel, i el decadentisme, i el romanticisme… si finalment em tornés per sempre com l’Estrany de Camus (que tots ens sentim com ell sovint, això està clar, però em refereixo a SER com ell), doncs, bé : és que no és poca cosa… és Camus !
I aquesta és la grandesa de París.

A continuació una nova entrega de fotos, les millors escollides entre les més de 500 que he fet (les frikis no entraven en la sel·lecció, aquest és un post seriós).

L'amor no té edat al Jardin des Tulleries

Perquè no digueu que no poso una foto típica

Els palaus del Marais són un autèntic trencaclosques

A París, la literatura sempre està al límit de l'abisme

St. Gervais - St. Protais, un racó amb encant entre el bullici

Gàbies buides al Marché aux Oiseux, prop de Notre Dame

La cèlebre llibreria Ancienne & Moderne, a la Galerie Vivienne

Un aparador increíble, a la Galerie Vero Dodat

Un autoretrat decadent, amb barret (sí, amb barret)

L'art es respira a cada cantonada

Un capvespre urbà

Un home desesperat

L'Edat Mitjana no era fosca a la Sainte Chapelle

Monet

L'òpera és molt més que música

Monument al poeta desconegut

"Paris - un mois 2008", v. VI

2008-08-02T22:58:00.015+02:00

Bé, doncs ja estic instal·lat a París. Finalment no va ser pas tant difícil, tot i que els nervis no me'ls treu ningú. Encara és d'hora per fer cap mena d'avaluació, però com a primera impressió no puc sinó dir una obvietat que ja sabeu, que París és una ciutat fantàstica. A partir d'aquí hauré de veure com m'integro en aquest ambient fantàstic.
Porto dos dies vivint en aquesta ciutat (i puc dir vivint amb tot el pes de la paraula!), primeres experiències, primer tren, primera compra al super...llargues passejades...un munt de coses, però no ens enganyem, només han passat dos dies, encara no he vist res, encara no he sentit res.
No he fet cap visita remarcable, és que hi ha tant per veure, m'he limitat a fer llargues passejades "aproximatives" per anar familiaritzant-me amb la ciutat, i a partir de dilluns, quan començaré també l'horari de feina, sí faré ja visites concretes.
No puc evitar sentir-me una mica sol, tot i que he triat molt premeditadament fer aquest viatge! M'agradaria sortir i integrar-me, però més enllà de la barrera lingüística, trobo i és una mica estúpid anar de festa sol, i més observant des de fora els parisins, als cafès, molt senyors ells, poc oberts a "vendre's" al turista (per això els admiro). Sigui com sigui, és un preu acceptable a pagar, fer això era necessari, necessitava uns dies per a mi.
No parlaré de les impressions concretes sobre la ciutat fins que ho hagi viscut més, només avanço que París és un torrent embriagador, que reps tants estímuls en tant poc temps que costa molt d'assimilar, i les diferències entre les diferents zones són tant brutals que no puc construir una idea total, sencera i coherent.
Aquí us deixo el primer tast de fotos (dels varis que us aniré deixant), aprofitant que us parlo del pis. El pis és una autèntica passada, almenys jo li trobo; està en un carrer molt cèntric i concorregut, ple de cafès, botigues, supermercats, gelateries, formatgeries...tot i més, una mica turístic, però encara amb força encant "autèntic".
Visc en un edifici del segle XVII, on antigament hi havia una oficina de "Replacements Militaires", on els joves de classe alta podien "llogar" un substitut per a complir el seu servei militar (XD); després s'hi va instal·lar una empresa de coxtes de cavalls. (informació cortesia del propietari).
Per arribar al pis cal entrar en un portal i tombar per un pati des d'on, curiosament, es veu la cuina del restaurant instal·lat als baixos de l'edifici. Després cal pujar per aquesta turtuosa escala de fusta:

Fins arribar a la cinquena planta, on, abans d'arribar a una mena de fonteta amb forma d'orinal (pels que es sofoquen al pujar tants pisos), hi ha la porta del meu pis:

I aquestes són les fantàstiques i romàntiques vistes que tinc des de la finestra:

Res més del pis, només dir que té la cuina més petita del món mundial, que per no caber-hi, no hi cap ni porta; si obro la nevera no puc estar-hi dins, i si m'inclino per fregar els plats, m'enclasto al cap els armaris. El lavabo és força correcte, per ser francès (juasjuas).

El dia que vaig arribar, rebentat com estava, vaig anar fer el primer passeig, i París, que és màgic, em va regalar aquest capvespre:

I per acabar, una anècdota extraordinària que m'ha passat. Segur que tots heu vist la pel·lícula Amélie, si no ja ho esteu fent, i de pas tota la filmografia de Jean Pierre Jeunet, un dels meus directors preferits. Doncs bé, aquesta peli té un cert aire de realisme màgic, quasi fantàstic....no, amics, no, les coses que surten a Amélie....PASSEN.
I aquí va la prova. Ahir, tornava del passeig que us he comentat, estava extenuat, pel vol, per les cues, pels nervis, i aquell passeig em va empatxar una mica, van ser masses coses en un sol dia, i estava desconcertat, desorientat, no sabia ben bé que és el que estava fent i si tot plegat tenia algun sentit. Quan vaig arribar al pis, en obrir la porta, els meus peus van topar amb alguna cosa; doncs bé, era això:

Es tracta d'un llibre de prosa poètica de Baudelaire, en francès naturalment, i dins hi havia una postal, d'una fotografia de Man Ray (!!), on hi havia escrit: "Bon séjour!".
Naturalment, no podia ser sinó del propietari del pis, el senyor Boucaud, que hores abans m'havia donat les claus i ensenyat el pis amb desmesurada amabilitat, de manera que no hi ha misteri ni autor desconegut, perquè ningú més sap que estic aquí....però tanmateix....COM sabia aquest senyor, amb el que només havia creuat dues paraules, la meva debilitat per la poesia, pel món romàntic decadent, i per la fotografia surrealista...??? I si ho sabés....calia? Per què es va prendre aquesta molèstia? al cap i a la fi, només sóc un llogater més d'un dels seus pisos...i si és una formalitat que té amb els llogaters...m'ho podia haver donar personalment abans...però és que tots els llogaters estimen Baudelaire?
Potser la resposta a tot això és simple: sóc a París.

"Paris - un mois 2008", v. V

2008-07-31T20:18:00.002+02:00

I ha arribat el moment de descobrir un món nou...

"Paris - un mois 2008", v. IV

2008-07-27T18:30:00.005+02:00

El gran dia ja s'acosta, i a mesura que el veig més a prop sento més temor, però alhora una emoció indescriptible, i m'imagino dalt de l'avió, deixant enrere aquesta "pobra, trista, bruta i dissortada pàtria", i no sentint el més mínim remordiment, pena o nostàlgia; i només penso en la llum dels cafès, el bullici dels bulevars, els carrerons enigmàtics, les llibreries entranyables i les biblioteques descomunals, en el meu petit pis on hauré d'enfrontar-me al treball més difícil de la meva curta vida professional, i la prova de foc més dura per a la personal, un foc en certa manera purificador.
I els preparatius continuen, intentant minimitzar el que sé que és inevitable, el veure'm perdut en un món estrany que no és com pensava, en un lloc hostil i desconegut on no sabré on anar ni què fer, perquè no sé ni com ho encararé; i aquí em teniu, fent menús, llistes de la compra, mapes, instruccions... em servirà d'alguna cosa arribat allà? Podré realment fer tot el que he de fer? Podré fer un treball de seixanta pàgines, ocupar-me d'un pis i descobrir una ciutat plena a vessar d'experiències possibles...tot alhora i en un mes?
Però millor no pensar-hi, millor gaudir dels preparatius, que també tenen cert encant ingenu, calculant i sospesant....ja ho tinc quasi tot, he arreglat totes les qüestions monetàries, burocràtiques, i ja tinc recopilada una muntanya de fotocòpies que supliran la mancança de bibliografia pel treball (tot i així, com a mínim cinc llibres m'acompanyaran en aquest petit exili). També m'he comprat una fantàstica i completa guia de la ciutat, de les Lonely Planet, on tinc indexats tots els bars de París, cosa sempre útil (vaaa, ho sé, és poc creíble, en el fons el que més m'interessa és el recorregut literari per les cases dels escriptors de Montparnasse i les tombes de Sartre, Wilde i Verlaine a Père Lachaise...), i un fantàstic bloc de notes de les mítiques Moleskine, per donar una mica de pedigree intel·lectual a la ronyositat del que hi escriuré, si és que hi escric.
La propera actualització serà, doncs, un comiat, i a partir d'aquí, ja us escriuré des de la ciutat de la llum, explicant-vos, si voleu, clar, les meves peripècies.

"Paris - un mois 2008", v. III

2008-07-16T17:23:00.002+02:00

"Le souffle au coeur", Louis Malle, 1971

"Paris - un mois 2008", v. II

2008-07-07T16:13:00.002+02:00

Bé, doncs els preparatius del viatge continuen i sembla ser que ja tinc quasi enllestida la més important de les qüestions: l’allotjament.
He passat uns dies de nervis i d’”estira i arronsa” amb la immobiliària, tots els pisos que jo proposava, i que apareixien com a disponibles a la web, resultava que no podien ser, que estaven ocupats.
Vaig començar a pensar que el fet de ser un noi de vint-i-dos anys, estudiant de lletres i, el més greu de tot, espanyol, em creava més dificultats de les que havia pensat en un primer moment. Va ser llavors que vaig decidir fer-los saber com d’immensament responsable i respectuós era i que els motius del meu viatge eren “estrictament acadèmics”.
Després de fer una última llista, finalment, m’han comunicat que un dels pisos estava disponible i m’han enviat el contracte; avui he signat tots els papers i iniciat tots els tràmits.
Així doncs, la cosa va seriosament, si el propietari no hi té cap inconvenient, ja tinc pis a París! i el projecte ja no és un somni utòpic d’evasió, sinó una realitat plena. Tot plegat em fa molta il·lusió, el pis és una monada, a la Rue Des Petits Carreaux; senzill, auster, però molt millor que els primers que havia mirat, un cinquè pis amb vistes al carrer en ple centre, molt coquetó, on podré gaudir de la intimitat que necessito per a treballar i inspirar-me, pensar en les meves coses i sentir la meravellosa experiència que pot ser enfrontar-te a un territori desconegut, la vida autònoma en un nou raser, on el terreny és verge dels camins massa coneguts que m’embafen aquí.

Ver mapa más grande

"París - un mois 2008", v. I

2008-07-02T21:15:00.003+02:00

Finalment ho he decidit. No sense dubtes, no sense por, amb la incertesa de quelcom que no he fet mai i els temors envers allò que desconeixes. Finalment, i a partir d’avui ja formalment, pren forma el projecte “Paris-un mois 2008”!!!

Aquest havia de ser l’estiu de la tesina, i ho serà. Mai durant la meva vida acadèmica havia deixat res pel setembre (un que és aplicat), aquest any, però, imperatius que no venen al cas han convertit el màster en un particular via crucis en el qual no hi havia lloc per un treball d’investigació de 60 pàgines. Ara, un cop enllestit tota la resta, cal que m’hi posi per tenir-ho enllestit el dia 1 de setembre.
Però paral·lelament a l’àmbit acadèmic, forces emocionals em reclamaven des de fa temps que prestés atenció a les seves demandes. Resumint-ho: cal que marxi. No perquè no m’agradi estar aquí, els que em coneixeu sabeu de la meva llibertina i passional relació amb Barcelona. Ara bé, com diuen, hi ha amors que maten, i la convivència amb la meva estimada ciutat i els seus habitants se m’ha fet del tot insuportable.
Mentre aguantava la tediositat de la meva rutina, mirava amb enveja com els meus companys, alliberats de les meves càrregues acadèmiques (però amb altres càrregues, tot s’ha de dir), volaven enllà per oblidar la misèria que es respira en aquest toll de fang. Ara m’ha arribat el moment, no aguanto més ni aquesta ciutat ni els seus habitants, necessito urgentment aire fresc, o no tant fresc, però nou.
Necessito trobar-me a mi mateix lluny d’aquí...sona tòpic, no? Segurament, però què hi ha més fascinant que un viatge iniciàtic? Necessito enfrontar-me a la vida en un horitzó nou, i tornar diferent, suficientment ple d’experiències personals enriquidores com per ser realment una altra persona, i poder fer, malgrat aquí res no canviï, que l’any que ve les coses siguin diferents.

I quin millor lloc per a un viatge iniciàtic que París? Sí, estimats amics, me’n vaig a Europa, a gaudir de la vella decadència del continent, de la petita orgia que només és possible als cementiris on tots els ideals ja s’han mort. Aneu, aneu, rebolqueu-vos a la triomfadora gespa dels campus anglosaxons, que jo seré un artista modernista que fa camí cap a París, i allà vetllaré un temps que no existeix i l’aire ranci de les poesies antigues, i soparé amb els fantasmes de Verlaine i de Tolouse-Lautrec, mentre l’ombra de Sartre vetlla les hores meves per l’estudi.
Signifiquen tant poc les dificultats que em trobi, perquè significa tant poc un esperit dèbil al costat d’un capvespre vora el Sena i la llum nocturna de Montmartre on tots els somnis són com blaus! Vaig a la ciutat on els vells deliris són creïbles, i la cultura fou real, i espero que aquesta llum em contagiï, com una malaltia crepuscular que em mengi l’enteniment, per poder escoltar la música que sona entre els vapors d’una anciana utopia iridiscent.

Marxaré, si tot va bé, el dia 1 d’agost.

Properament aniré informant dels preparatius del viatge, i, un cop fora, si les disponibilitats tecnològiques m’ho permeten, el bloc anirà recollint la crònica d’aquest mes que espero màgic, tot i que no precisament fàcil.

Càrrega

2008-06-27T13:19:00.002+02:00

Mesos i mesos, com un Sísif acadèmic, i no hi havia manera. Finalment, tota pròrroga s’acaba, el pes t’aixafa sense miraments si l’horitzó no canvia.
He passat dues setmanes d’autèntic infern, ratllant sovint la desesperació, i tot per una futesa, tres cosetes mínimes, el deure petit d’un estudiós de via estreta. Mai havia patit un bloqueig tant greu.
Però finalment he pogut entregar-ho. Tres petits treballs, Hannah Arendt, Paul Ricoeur, Immanuel Kant, tres textos més o menys afortunats, i tres ocasions per perdre la fe en la filosofia.
I ara la tesina.
Ha estat un desenllaç a l’altura d’aquest curs tant emocionant; tant que fins i tot patia seriosament per la meva salut, i és que si l’any que ve és igual una úlcera serà el mínim que patiré.
Almenys ja m’he tret de sobre això, i, com a bon filòsof, he après a dubtar, però no per preguntar-me precisament "qui sóc", sinó "què estic fent aquí?".

15 dies

2008-06-21T00:36:00.002+02:00

Arriba el moment que decideix, i en el moment decebo; més enllà del què és permès, sense excusa inapropiada. I no sé saber el demà, mentre treballo circumstàncies que no sé d’on agafar.
Aquests dies només puc regufiar-me en espais blancs.
I un aire de ciutat blava.

L’enigmàtic Tornasol.

Nasalitats

2008-06-14T17:17:00.005+02:00

Un agradable sopar familiar. Tots parlàvem, tots rèiem, tots bevíem. Menges excel·lents, gratificant companyia. Jo menjava pa amb tomàquet, explicava fets estranys, sempre addicte a les patates fregides. Un etern aperitiu.

De sobte, no vaig poder contenir-me, un esternut sobrevenia, no el vaig poder aturar, era totalment inesperat. Un espasme violent, una contorsió rocambolesca; vaig intentar dissimular, era impossible, no havia avisat. Ben mirat no hi ha res de dolent, ben natural que és, com a molt un xic desagradable, pel qui mira.

I aquí no ha passat res, continuen els relats, flueix el pa amb tomàquet, la conversa esdevé. Però jo sento dins meu una incomoditat, no puc fer com si res, no puc parlar normal, em sento estrany, em sento incòmode, em sento tant incòmode que necessito esbrinar que m'està passant.

Trec un mocador, em moco, això sí que és desagradable, miro de girar-me una mica per estalviar-los la visió. Ningú entén que em senti malament, ningú percep que alguna cosa dins meu no acaba d'anar a l'hora, em sento sol, incomprès, fins i tot per mi mateix: no sé què em passa.

No puc més, necessito aïllar-me un moment, m'aixeco impulsivament, em tanco al lavabo, em miro al mirall, busco entendre, busco respostes. Torno a treure el mocador, em moco altra vegada amb energia.

És llavors que ho entenc tot. Resulta que amb l'impuls de l'esternut inesperat, m'havia pujat una patata fregida fins al nas, i allà restava. Em va costar molt treure-la, no baixava ni a la de tres. Era ella la culpable de la meva incomoditat, tenia una patata fregida incrustada a les profunditats de les meves foses nasals.

Finalment va sortir, em vaig sentir alleugerit, lliure, descansat. Vaig tornar a la taula amb cara de satisfacció, vaig explicar-ho, i tots vam riure molt.

Aquesta és una anècdota que volia compartir amb tots vosaltres. Moltes gràcies.

"Maybe Tomorrow"

2008-06-07T23:38:00.010+02:00

Molts m’haureu sentit dir més d’una vegada que malgrat la importància que té la música dins la meva vida, paradoxalment, visc completament aïllat de la comunitat musical. A aquest fet hi pot contribuir tant el meu tarannà de per si ja solitari, i la meva dificultat per “conquerir terrenys desconeguts”, com el fet d’haver-me format al marge de les institucions educatives oficials o no oficials, amb la qual cosa he crescut allunyat de la resta de músics de la meva generació.
Es pot dir que “l’orfeó”, el cant coral, és la meva única finestra al món de la música activa; fora d’això, i centrant-nos en el piano, el meu veritable instrument, no tinc gran cosa: ni grups, ni concerts, ni bolos, ni gravacions, ni coneixences vàries. Dit vulgarment: no estic dins el “mundillo”.
Però sempre hi ha excepcions. Ahir vaig poder sentir una mica què es sent quan s’està dins. La Joana i l’Aleix em van demanar que gravés la part de piano d’una cançó que estaven preparant per a un anunci, i que necessitaven per a aquest cap de setmana amb molta urgència. Naturalment, i tot haver escoltat la cançó per primer cop el mateix dia, vaig acceptar encantat.
El resultat: un dia feliç. Una tarda a cavall entre Barcelona i Badalona, amb micròfons, taules de mescles, ordinadors, cables, piano, bateria...i clar, molts nervis, tensions, problemes lleus, problemes greus...tot el que necessita l’ànima per alimentar-se, un estrès agradable que em va fer oblidar per uns moments de tota la resta, i que em va fer pensar que això m’encanta, i que tinc ganes de més.
Gràcies per avisar-me, per creure que podia ser-vos útil, i per fer-me participar d’un projecte tant interessant, i emocionant (jo, que no hi estic acostumat, l’hi trobo) podent gaudir de la vostra companyia, talent i professionalitat.

Aquí us deixo algunes fotografies de la sessió de gravació. Pròximament, potser en penjo algunes més.

Fet

2008-05-30T12:29:00.001+02:00

Ja està fet. La valoració que en puc fer no pot ser gaire objectiva, puc parlar de les sensacions que vaig tenir, però només les podem prendre com a meres intuïcions personals que no tenen perquè correspondre amb l’opinió real de com va anar la classe, que només poden tenir els alumnes.
Tot i els nervis del principi, i una arrencada una mica difícil i caòtica que més semblava un monòleg de la Paramount Comedy que una classe sobre Kant, de seguida em vaig trobar força còmode i el discurs va fluir adequadament, abordant tots i cada un dels temes que tenia pensats tractar, fins i tot improvitzant una mica i donant pas a reflexions que ni tenia pensades. La meva idea era oferir un enfocament total i coherent que fes comprensible un tema de per sí molt complicat; malgrat el desordre de les meves paraules, crec que vaig perfilar bastant aquesta totalitat coherent. En definitiva, que va anar molt bé, no sé si vaig resultar molt avorrit o no, sí que veia algunes cares estranyes, però en general la gent m’escoltava molt atentament.
És una sensació nova i curiosa, semblant a la que deus tenir quan t’injectes certes substàncies prohibides, un vulgarment anomenat “subidon” que em va impressionar molt gratament i em va donar ganes de més. Tenir tanta gent pendent de tu, mirant-te, escoltant cada una de les teves paraules...és estrany, i perillós (ara entenc l’egocentrisme de molts professors), però molt gratificant. Espero tenir més oportunitats de repetir-ho.
També vull agrair molt especialment tots els amics i amigues que, sense tenir-hi cap obligació (i alguns ni tant sols formació filosòfica), vau venir a escoltar-me i a fer-me costat en un moment que els nervis se’m menjaven. Gràcies!

Estrena

2008-05-27T13:37:00.005+02:00

El proper dijous 29 de maig, a la 13:00, a l'aula 503 de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, substituiré la professora Mercè Rius a l'última classe de l'assignatura troncal d'Ètica del primer cicle de la llicenciatura de filosofia.

La lliçó versarà sobre la segona i tercera formes de l'imperatiu categòric kantià, i serà el primer cop que em posi davant una classe a la universitat, la qual cosa converteix un fet quotidià, usual i intranscendent com aquest, en quelcom especial per a mi.

Estic preparant-ho amb la il·lusió d'una responsabilitat nova que m'ha sobrevingut inesperadament, amb el temor dels terrenys desconeguts, la pressió de l'exigència meva i dels altres, el compliment de la confiança de que he estat dipositari, i la refrescant tensió que tenyeix de motivació la patètica grisor que ha caracteritzat aquest curs acadèmic i personal. És poca cosa, sí, però mira, em fa gràcia. Esperem que no em faci avorrit!

Concert virtual, v. I

2008-05-17T12:24:00.009+02:00

[ Improvitzacions sobre un tema cubà ]

Verd

2008-05-13T20:29:00.005+02:00

Una pell suau
que emmiralla els meus migdies
d’una càlida dolçor de flors humides
pels desitjos grocs i blancs,
en els racons on els amants s’estimen
espurnejant el cel d’instants;
als jardins de la tendresa,
cap al tard,
quan fem possible els impossibles,
i els corintis jocs de carn,
respirar el temps, i naufragar,
junts entre el torb impressionista,
mentre les estàtues miren,
i ens ajuden a enlairar-nos;
a poc a poc;
esperant la nit embriagats
pel llençol verd de muselina
que teixeix la primavera
per somniar els tons de la tarda,
i potser el vol d’un ocell,
si tu li cantes, tant a la vora,
sempre suau,
a cau d’orella i sense afany,
fins que les veus es trobin,
i les fulles ens diguin
que el dia ja no verdeja,
i mirant-nos ens somriu.

[ Foto: Brno, 2006 ]

NORMAL

2008-05-08T21:41:00.006+02:00

Bé, he decidit realitzar un post molt necessari destinat a netejar la meva imatge pública. Fa temps que corre entre el sí col·lectiu una idea errònia sobre la meva persona, segons la qual sóc un individu obscur i amarat de misantropia. Certament la meva actitud pot haver col·laborat a formar aquesta falsa identitat d’ésser apagat, trist i esquerp; i si és així, és perquè en el fons és ben veritat. Però com a la vida hi ha de tot, avui toca presentar l’ALTRE Martí.

L’ALTRE Martí riu, fa tonteries i té una vida familiar normal i corrent. No té idees genocides ni experimenta cap mena d’atracció per les possibles degeneracions mentals humanes, no li atrau la sordidesa i prefereix els dies de sol als núvols tempestuosos, així com els ambients alegres a qualsevol cosa que soni a marginal.

Com que sé que costa de creure, us adjunto un material gràfic que acredita aquesta dimensió personal meva no sempre ben coneguda.

Les següents fotografies podrien ben bé ser fotogrames extrets d’alguna pel·lícula de John Hughes o Chris Columbus, però no; aquesta deliciosa escena costumista que titularé “La petita burgesia catalana fa país” es va produir fa dos caps de setmana al jardí de la casa dels meus tiets.

Com podeu observar no hi falta de res: membres familiars de diferents generacions units pel gaudi en el joc innocent del futbol casolà, família sanguínea, família política, gespa, un nen, el cel blau, i fins i tot un gos.

Però em reservo el plat fort per al final. Fidel en el meu afany de demostrar la meva vessant NORMAL, aquí presento la prova DEFINITVA i IRREFUTABLE, una imatge sorprenent que passarà als annals de la història i que si no haguéssiu vist... mai l’hauríeu cregut possible!

Aquesta fotografia te la dedico especialment a tu, sé que et farà il·lusió! (com a agraïment pels pastissets, jejeje)

Tachaaaan!

Entranyable, no?, ai, la natura!, per cert, jo sóc el de la dreta de la reixa.

I ara que ja heu conegut l’ALTRE Martí, me’n vaig a continuar pensant en els perquès de la pedofília...

Vanitat

2008-05-02T19:05:00.007+02:00

Ja és primavera al Bloc Estrany! No us perdeu la promoció dels “8 Dies del filòsof”, on podreu trobar les millors marques al més bon preu: roba, complements, per ella, per ell i pels més menuts... Aprofiteu ara i no us perdeu les ofertes en els nostres productes propis exclusius, que compten amb la firma dels més prestigiosos dissenyadors. Viu la moda al bloc!

La setmana que ve... la col·lecció de roba interior!

Datos fotos:
camisa y corbata de Maquiavelli, americana de Jean-Paul Sastre
estilismo y maquillaje: La Academia, fotografía: Cartier-Bergson
Modelo: UAB (agencia de acompañantes).

...perdoneu aquest exercici de vanitat...

Després de la nit

2008-04-27T21:33:00.003+02:00

Ja està.

I la nit se’n va, sempre tard o massa d’hora, i per uns moments tot queda en una suspensió onírica, com una terra de ningú, com el mig metre abans de la frontera amb el dia que sentim tant a la vora, el moment on tot és mut, el moment per no dir res i tot sentir-ho, per ser feliç, deixar-se endur per la xopa ingravidesa d’una tímida esperança que es desperta.

Us deixo una petita delícia per acompanyar aquest moment, tant simple, tant blanc.

Emiliana Torrini, “Lifesaver” (Fisherman’s woman, 2005)

Concert Solidari 2008

2008-04-17T21:04:00.005+02:00

El passat dimecres, dia 9 d’abril, es va celebrar a l’Institut Tècnic Lestonnac de Barcelona la setena edició del Concert Solidari, que cada any es realitza amb la intenció de recollir diners per als projectes de l’ONG religiosa vinculada a l’escola.
Un any més vaig ser un dels convidats a participar-hi i, un any més, va ser un vespre ben especial per a mi, no sé si per causes atribuïbles a un intolerable egocentrisme, de fet no hauria de ser cap mal poder sentir-se important (i fins i tot el centre d’atenció) algun moment de tant en tant, però sigui com sigui això tant se val, perquè el més important no era la meva importància, sinó el fet d’un reconeixement que anava més enllà de la vàlua personal, i que no era res més que sentir-se estimat.
No tinc gaires oportunitats de tocar davant de públic, però seria fals dir que només em sento estimat quan ho faig, de fet el canvi no bé per part meva, sinó per part dels altres: jo no necessito un piano per sentir-me estimat, però sí que amb un piano puc dir “us estimo” d’una manera que altrament em costaria més. És per això que em sento bé quan toco en públic, i més quan la meva gent respon i està allà incondicionalment disposada a escoltar-me, escoltar el que tinc per dir-los, perquè sé que consideren que és important, no perquè ho sigui, sinó perquè ho dic jo, i els ho dic a ells.

Enguany era també una ocasió especial perquè es va culminar un llarg procés que vaig iniciar fa quasi tres anys. Com a cada concert, vaig estrenar obra, i aquesta vegada va ser el torn de “L’amante”, la tercera i darrera part de la meva Trilogia Francesa. Han passat moltes coses durant aquest temps, i totes han anat quedant dipositades, com un pòsit de vi tèrbol, en les parts d’aquesta obra que intenta humilment emular les sonoritats de la música francesa que tant ens captiva els cors; “Écoute” i “Charme”, les altres parts, van sonar per primer cop en aquella mateixa sala els anys anteriors, i el dimecres passat vaig posar un punt i final no només a una partitura, sinó a un aspecte de mi mateix, una part de la meva vida que va més enllà de la música. I quina millor manera de fer-ho que compartir-ho? El fet que a la gent li agradi el que faig no m’aporta res sobre la qualitat de la meva música, que òbviament només és passable, sinó que em fa sentir capaç de fer el que és la felicitat i objectiu de tota persona que sent: comunicar.
Enhorabona a tots els que van participar en el concert i van poder sentir també aquesta sensació, poder oferir una part d’un mateix a la gent que estimes, com el mínim tribut que mereixen pel fet de compartir aquest “fer camí” sovint tant feixuc que és l’existència, el mínim regal per alleugerir aquest caminar, on tots som les croces de l’altre.
Gràcies a la gent de Lestonnac, que, malgrat discrepàncies ideològiques, sempre confia amb mi, i a la part de la meva família que sempre em recolza, però molt especialment als companys de camí que, lluny d’obligacions sanguínees, m’acompanya incondicionalment; Carlos, Cristian, Guillem, Isabel, Marina, Mercè, Mireia i Noè, per venir, per aguantar-me, i per fer-me passar una estona fantàstica, tant al concert, com al delirant sopar posterior. Gràcies!

Bon viatge!

2008-04-14T20:39:00.005+02:00

No cal que et digui que tens idees un pèl estranyes. Fins ara envejava les teves excursions a la civilització, plenes sempre de vivències sorprenents que podrien dur hom a pensar que tens un do especial per a desencadenar aquestes situacions rocambolesques i surreals que sembla que només et passin a tu.
Ara has decidit fer-la grossa i creuar l’oceà per perdre’t per la xarxa ferroviària de la selva liberal. No puc dir que t’envegi tant, però saps que és pel meu europeisme panfletari, que no em permet reconèixer que també em moro de ganes de descobrir nous móns i gents alienes, especialment un país tant ple de racons inhòspits i sordideses amagades que tant bé coneixes per les pel·lícules independents que tant ens divertim criticant però que en el fons sé que et provoquen un plaer malaltís (deixem-ho així). Perquè la sordidesa és atractiva, i allà hi deu en estat pur, sense l’aura mística i decadentista del vell continent; n’estic segur que les situacions que viuràs donaran per escriure un llibre.
Només vull desitjar-te molta sort, i dir que serà un mes molt llarg, perquè aquí quedem tots molt enfeinats, i perquè no serà el mateix sense els nostres cafès, els nostres atacs de misantropia sense complexes on ens revolquem com uns porcs en l’èxtasi cínic d’aquest humor massa negre que tot ho permet.
No continuo perquè això correria el perill de convertir-se en quelcom massa sentimental, que sé que desaprovaries. T’esperem d’aquí un mes perquè ens expliquis com són els calabossos de la divisió d’estrangeria.

Bon viatge i Molta sort!!!! (i ves amb compte)

PS: passaràs pel Salton Sea? jajajaja

Foto: En Noè fa la maleta amb els recanvis del seu cos humà (alguns diran que és de mal gust, sé que tu ho sabràs apreciar).

PS2: Ah, amics lectors del bloc (si és que n’hi ha). Tant bon punt rebi el material publicaré un article amb fotos ressenyant el concert de piano del passat dimecres, que va ser tot un èxit. Paciència.

Tarda

2008-04-05T21:14:00.012+02:00

Per petites que siguin, aquestes coses poden justificar una vida sencera plena de misèria i convertir-la en una joia que demana conservar-se amb un honor aparentment poc digne de les coses que moren. I em fa feliç veure que aquests moments són possibles, i sóc part d’ells, i en ells crec en un món que no existeix, però es fa present quan el cridem i el fem nostre, una petita eternitat creixent en una tarda d’aquesta primavera que es desperta.
Fa anys que la nostra missió és destruir la nostra mare, el monstre que ens ha ensalivat de mentides, la nostra cultura, aquest occident grotesc que es resisteix a desaparèixer i udola com un llop moribund amb idees que ningú creu. No podem estimar la nostra mare, no s’ho mereix, no podem estimar Europa, no podem ser el que som, és indecent, l’únic acte moral que podem fer per marxar d’aquest món nets de vergonya.
Però secretament alguns continuem estimant-nos en passions furtives, i mentre públicament som els més grans iconoclastes i líders del cinisme del nostre temps (perquè és això el que hem de ser), d’amagat continuem creient que aquests pares són els nostres déus; i, entre altres, ho és Beethoven com el guia que ens acompanya en aquest camí solitari del que recorda i estima, solitari i dur perquè el nostàlgic és conservador, i no podem ser reaccionaris, perquè ser-ho és no recordar el passat, la guerra, estimar els pares és no recordar la grisor de l’extermini.
Serà un vici secret, que ens delecta en moments màgics com els d’aquests dies. En tu sempre he vist la persona que fa aquest camí, quan parlem tinc una tranquilitat solemne, em sento alleugerit, i junts estimem els clàssics en tardes oníriques on sabem que estem sols, i que no tenim res més que aquesta sonata que t’esforces per aprendre, per fer-la teva, per beure d’aquest món; només tenim això, però és tant! Conservarem dins nostre aquest llegat, i serà viu mentre algú pugui sentir el que sentim, l’esgarrifança d’aquell sol entrant esbiaixat a l’aula buida, fent que les cadires fessin ombres estanyes, com un món apart, un món ple de coses, i buit de ningú, com el d’ell i el de tots els que fem nostre el que feia, totes les sales buides, les habitacions dels perduts, les aules com la nostra, on ni tan sols teníem permís per estar.
Sabem que això és exagerar, i que tenim moltes més coses, i que fora l’aula ens espera un munt de gent. Sortirem, anirem amb ells, però sabem que de tant en tant tornarem a trobar-nos a l’aula del piano per estar sols, i alguns no ho entendran, altres sí, però no hi fa res, no som especials, ni tenim res únic, simplement continuarem allà fins que el sol acabi de baixar, perquè la tarda és nostra, i amb ell la fem millor.

Blue Valentines

2008-03-29T21:12:00.013+01:00

Futur de ciutat negra i de got buit,
en el fons és un passat
que es fa present sent cada dia.

She sends me blue valentines

All the way from philadelphia

To mark the anniversary

Of someone that I used to be

And it feels just like theres

A warrant out for my arrest

Got me checkin in my rearview mirror

And Im always on the run

Thats why I changed my name

And I didnt think youd ever find me here

To send me blue valentines

Like half forgotten dreams

Like a pebble in my shoe

As I walk these streets

And the ghost of your memory

Is the thistle in the kiss

And the burgler that can break a roses neck

Its the tatooed broken promise

That I hide beneath my sleeve

And I see you every time I turn my back

She sends me blue valentines

Though I try to remain at large

Theyre insisting that our love

Must have a eulogy

Why do I save all of this madness

In the nightstand drawer

There to haunt upon my shoulders

Baby I know

Id be luckier to walk around everywhere I go

With a blind and broken heart

That sleeps beneath my lapel

She sends me my blue valentines

To remind me of my cardinal sin

I can never wash the guilt

Or get these bloodstains off my hands

And it takes a lot of whiskey

To take this nightmares go away

And I cut my bleedin heart out every nite

And I die a little more on each st. valentines day

Remember that I promised I would

Write you...

These blue valentines

Blue valentines

Blue Valentines, Tom Waits, 1978

Cercle de guix caucasià

2008-03-25T20:30:00.015+01:00

Nit de cançons i de teatre fa dos dissabtes. Vaig assistir, amb en Noè i en Rafa, a la representació de “Cercle de guix caucasià”, de Bertolt Brecht, a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya.

Ofereixo un comentari sobre l’obra (compte amb els spoilers!) des de la meva opinió, lluny de pretendre jutjar res ni ningú sota el recer d’alguna veritat que no posseeixo. El teatre de Brecht no és mer entreteniment (tampoc avorrit, cal dir-ho), és indissociable de la teoria estètica i política del seu autor, la qual desconec força, no sóc un expert ni en Brecht ni en teatre en termes generals, i això fa que la meva comprensió de l’obra sigui més que limitada. Tanmateix, va ser una sort i privilegi poder-hi assistir amb algú com en Rafa, que, molt ben format en la tradició marxista en general i seguidor de l’obra de Brecht en particular, va poder il·luminar el que jo no hauria vist per mi mateix, originant, després de la representació, una estimulant i enriquidora conversa/debat sobre l’obra i els lligams entre estètica i política. En aquesta conversa basaré, doncs, la meva valoració.

“Cercle de guix caucasià” va ser escrita el 1944 i parteix d’una antiga llegenda xinesa, que Brecht trasllada a Geòrgia, on una revolta dels prínceps oligarques contra el governant obliga a Grushe, una criada de la família, a fugir no sense abans endur-se l’hereu, tot just un nadó, per salvar-lo d’una execució segura.
A partir d’aquí, l’autor posa en marxa la maquinària del seu teatre polític, on ofereix una visió esmolada i corrosiva del comportament humà en temps de conflicte, una visió dura i sense cap mena de concessió cap a les classes dirigents, ansioses de conservar la seva posició i perpetuar el seu regne d’opressió; el menyspreu amb que es dirigeixen a la resta de persones només és superat per la ridícula estupidesa del seu comportament.

En el tríptic informatiu el director de l’obra, Oriol Broggi, ja ens avisa que han preferit mostrar un Brecht com a “home de teatre” més que com a “home teòric”. I és ben veritat. Personalment penso que el muntatge de l’obra és encertat, gens transgressor, com és propi del TNC, però prou arriscat com per no caure en la carrincloneria que podríem esperar. Ara bé, la qüestió de si és fidel a Brecht ja és més discutible. Sí que apareixen algunes de les tècniques teatrals que agradaven a l’autor, però són figures testimonials el valor de les quals radica més en “les hem fet sortir” que no pas en la intenció que en sí mateixes portarien. Així i tot, la presència de la música, del teatre d’ombres xinès i de les màscares dels actors s’agraeix, dóna frescor al muntatge i ofereix una visió diferent del que el públic del teatre clàssic està acostumat.
Sí que és veritat que en la direcció s’ha fet concessió al drama, realment arribes a patir pels personatges, una veritable catarsi tràgica. Això sí que és totalment oposat a la teoria escènica de Brecht, pel qual era fonamental recuperar la “distància” entre el públic i l’obra. De fet és quelcom bastant comú en totes les estètiques de tradició marxista, Adorno mateix també volia reconquerir aquesta distància; cal entendre l’època i context història de l’obra, escrita en plena crisi de la subjectivitat moderna, i del liberalisme burgès davant l’auge dels totalitarismes.

La identificació i mimesi amb el personatge queda vist com una concessió al sentimentalisme i la compassió personal, a patir amb un personatge amb nom i cognom, la Grushe, i no pas amb la encarnació d’un rol social, anònim sí, però precisament en tant que anònim amb validesa general per a tota societat. El teatre marxista té una funció social, vol transformar la societat, i per tant no ha d’oferir drames personificats, sinó instruments que informin de com funciona l’organització social, els seus defectes, i el que cal canviar.

D’aquesta manera, el muntatge del TNC és infidel (tot i que la força del text, naturalment, està intacta, i, al meu parer, continua funcionant a la perfecció), però personalment no és quelcom que em molesti especialment. Crec que la estètica marxista va equivocar-se en reclamar aquesta distància, com Adorno en la seva recerca d’un “art pur”, no alienat per interessos capciosos, sinó lliure, recerca molt lloable, però que acaba desembocant en un art buit i incomprensible, deshumanitzat; per mi és important ser absorbit per l’obra i mimetitzar-t’hi. Però bé, és una opinió.

Tanmateix, com deia, la força política de l’obra crec que resta intacta, el text és molt potent, i el que tenen els grans autors com Brecht és que són capaços de fer teatre polític, didàctic i militant sense desmerèixer la qualitat literària ni poètica, ni, naturalment, caure en simplificacions pamfletàries. Per tant, mimetitzant-nos o no amb els personatges, l’obra continua sent grandiosa, posant sobre la taula i esbudellant la moral contemporània i els conceptes de deure, de justícia i d’igualtat, sense resolucions fàcils ni comportaments estereotipats (gran perill d’aquest tipus d’obres).

Un punt a part és el treball dels actors, molts dels quals coneguts per les seves habituals aparicions televisives. La majoria duen a terme un treball magnífic; Marta Marco encarna la criada Grushe, el seu és el paper que més cau en el dramatisme personal, potser degut a una actuació un pèl exagerada, però no em va molestar el més mínim, al contrari, transmet a la perfecció els dubtes i sofriments d’aquesta persona a la qual li ha caigut a sobre una responsabilitat que no esperava i que li canvia la vida, sacrificant tot el que té per aquell infant buscat per tothom i estimat per ningú. Al seu costat els altres actors van canviant els seus personatges, sent en general també molt efectius, per bé que els excessius moviments en escena i els crits fan que, sobretot al principi de l’obra, costi de seguir el text.

Però naturalment, el personatge que centra tot l’interès és el jutge Azdak, interpretat per una magistral Anna Lizaran. Només apareix a la segona part de l’obra, però roba tota l’atenció. Lizaran construeix un personatge colossal i molt difícil, el jutge és un autèntic murri, no saps mai a favor de qui està jugant, i la seva ironia és tant corrosiva que és capaç de convertir la més gran tragèdia en un esclat de somriures dels espectadors. Aprofito per comentar a propòsit d’això, que aquí sí que coincideixo totalment amb Brecht i els seus seguidors: no sé d’on s’ha tret aquesta estúpida idea que l’art culte ha de ser avorrit; bé, sí, Adorno i companyia. En això Brecht va tenir molta més vista que Adorno, com Walter Benjamin, van saber veure que l’humor no podia estar fora de l’art, ni de la política, i que ens encaminàvem cap a l’era de l’art de l’entreteniment (com em va recordar en Rafa: “la revolució, serà divertida o no serà”). D’aquesta manera, Azdak introdueix notes d’humor... precisament quan l’obra es torna més política! El jutge rebenta amb el seu cinisme la situació i diu el que ningú s’atreveix a dir (hi té quelcom a veure que sigui un borratxo?), sacrifica el seu honor personal per retratar cadascú en el seu rol i la seva misèria, i ho fa d’una manera magistral. La salomònica escena final arriba a les més altes cotes de la literatura.

Com deia, hi ajuda molt el treball de Lizaran, el seu és un paper difícil, Azdak és un personatge desbordant, excessiu, histriònic, i en mans de qualsevol actor que no sigui excel·lent s’hauria convertit en un festival de sobreactuació bastant patètic (tot i que acostuma a impressionar al personal, no sé per què). Lizaran es histriònica i sobreactua, com ho ha de fer, però la seva virtut és que l’espectador no ho percep, no s’adona que ho està fent, i així sembla un personatge normal i corrent, “natural” és la paraula adient. Més d’un i més de dos haurien de prendre’n nota.

Per últim, cal esmentar també la presència de la música. Brecht incloïa sovint música a les seves obres (són famoses les obres amb Kurt Weill, i fins i tot estrenà musicals). Aquí la partitura és original de Paul Dessau (que desconec completament) i arranjada per l’ocasió i interpretada en directe per Cabo San Roque. Suposo que aquí hi ha la concessió més important al modern i infecte públic “gafapasta” amb ànsies de cultureta de butxaca que poblava la platea del teatre (l’autor no hauria donat crèdit), una música molt per a ells, aquesta mena de neo-folk multiètnic de bohèmia ravalera... però que he de reconèixer que em va agradar molt! No puc dir el mateix del cantant, el “triunfito” Víctor Estévez, que, tot i tenir una bona veu, no ho nego, i esforçar-s’hi molt, ho reconec, experimentava com de dur és prendre consciència que en la música contemporània, més enllà de les cançons de la tele, la qüestió d’afinar no és un pressupòsit.

En resum, una gran vetllada que em fa pensar que hauria d’anar més al teatre, no hi tinc costum, però els pocs cops que hi vaig me n’adono que és una experiència diferent de la cultura, és viva, quasi visceral, i per tant molt més potent. Si algú hi està interessat que m’avisi.

Això comença

2008-03-10T00:40:00.007+01:00

Salutacions a tothom,

Benvinguts al meu bloc personal, que avui inicia els seus primers passos. Per què he decidit crear aquest espai? No sé fins a quin punt els discursos que podria fer sobre com les noves tecnologies han canviat les possibilitats de comunicació humana i l'accés a la informació amagarien en realitat el pur esnobisme de ser dalt del glamorós carro cibernètic que sembla liderar l'èxode cec de la nostra cultura, o més aviat la por a no caure d'aquest carro. Però ben mirat, ja és un mal començament iniciar quelcom justificant-se, cosa per altra banda innecessària en un espai que té com a màxima la llibertat d'expressió, i contraproduent si el que vull és creure, o fer creure, que el que faig té algun sentit.

No tinc cap propòsit específic per a aquesta petita porció de terreny virtual que em miro amb la ingenuïtat del pioner que encercla una parcel·la que creu pròpia. Potser és cert que així em tanco en banda envers les possibilitats que ens ofereixen aquests nous formats, possibilitats de conèixer, de parlar, de debatre i compartir coneixements amb una xarxa intersubjectiva quasi infinita a la qual mai tindria accés en el pla físic. Però ben mirat, de quasi infinita també acostuma a esdevenir més que inconcreta, sense comptar que pretendre construir una sociabilitat que ni sóc capaç ni m'interessa de fer en el pla més immediat i quotidià sí demostraria l'absurditat d'aquesta mena de souvenir milenarista de gust dubtós.

Però on no hi ha res és clar que hi cap tot, o almenys tot el que hi pot caber, cosa que ja no depèn del que vull, sinó del que puc. Aquest serà per tant un calaix, el cistell que va recollint les coses que penso i que van caient pels descosits de la memòria, per evitar que es perdin (tot i que hi ha coses que valen més com més són perdudes). La vida és estranya, i és la mirada perplexa cap a una realitat que desconcerta la que mou les ments despertes a mirar més enllà, mirar, fer una ganyota, i maleir el que cada una creu més oportú.

No és la meva intenció donar lliçons sobre la vida, de fet és tot el contrari, perquè, com la majoria de gent (tot i que pocs ho reconeixen), m'omplo la boca amb grandiloqüents discursos sobre com és el món, però en el fons només parlo de mi mateix. I com que tampoc crec que sigui res dolent, i ja parlo del món en altres àmbits, ofereixo aquest espai a tots els que us interessi qui sóc, com sóc i què penso, les coses que em passen i les que no em passen malgrat vulgui que em passin, és a dir la majoria. La meva mirada al dia a dia, a la classe que m'avorreix, al desconegut que m'inquieta o l'amic que em fascina, a les trobades escollides i a les variades solituds, així com el meu amor a la cultura i el coneixement, a l'art, a la poesia, a la música, i sense oblidar el que és el meu ofici: la filosofia, que també vull que tingui el seu lloc aquí.

Una barreja possiblement impossible, com impossible és la vida, i malgrat tot possible; davant d’ella i cap a ella anem fent camí, sense arribar-hi, i des d'aquí, amb ironia quan faci riure i sarcasme quan n'hi hagi per plorar, us convido, si voleu, a seguir les meves consideracions sobre la vida, una vida rara.