Doncs ja està. Finalment el meu projecte va arribar a la seva fi. Hi ha tant per dir i explicar que no sabria per on començar, fins i tot em costa recordar-ho, com si a la meva ment la memòria no sabés què fer amb el mes que acabo que deixar, com si tot fos desordenat, caòtic, inconnex; un torrent, una cascada, una explosió, focs d’artifici de colors nostàlgics que configuren una constel·lació màgica de records.
Els darrers dies van enfosquir-ho tot plegat, el treball, la pressió, l’angoixa per un futur incert van deixar un rastre agredolç als meus últims records de París; i en tornar el malson continua: bloqueig, pantalla en blanc, massa feina i poc temps per preocupar-s’hi, l’incompliment, la decepció dels que esperen bé de mi, les nits en vetlla i una mica menys d’estima per una filosofia cada cop més estranya al que m’importa.
Però no en vull parlar d’això, primer perquè ja està acabat, finalment vaig entregar el treball després de moltes suors fredes; tard i malament, però com a mínim, i això és molt, a no ser que hagi fet un desastre de feina, puc dir ja que he acabat el màster! Sí, l’odiós màster que ha marcat el meu particular anus horribilis on només hi ha hagut disgustos i més disgustos; per fi he tancat un cicle que volia enterrar en l’oblit, i he deixat enrere els estudis acadèmics més lamentables, estúpids, caòtics, idiotitzants, desmotivadors, mediocres i decebedors de tota la meva carrera com a estudiant. I ara...qui sap, ja ho decidiré...
Perquè no vull pensar-hi en això, no vull que m’esborri tot el que he après a París, vull que París sigui el que ompli el meu record, i no les coses tristes. No és que la meva estada a París fos especialment alegre, però ara que he tornat, i amb perspectiva, des d’aquesta Barcelona que tant estimava i que tant he arribat a odiar, puc dir que París sempre serà el nostre mirall impossible, i que només penso en tornar-hi. No perquè allà estigués content, radiant de felicitat i coses per l’estil; més aviat em sentia molt i molt sol, i només pensava en veure la gent que estimo. Però per altra banda, em sentia tranquil, una tranquil·litat que no coneixia, em sentia en harmonia amb totes les coses, perquè sentia que aquella ciutat està feta per mi. No tota, naturalment, com a tot arreu hi ha de tot, però la porció de ciutat que em fascinava era tant gran que per mi ho era tot.
I ara rememoro tot el que he viscut, i sento tendresa, i amor cap a un lloc que m’ha ensenyat moltes coses, i la més important, que només dins meu hi ha la solució de moltes coses de les quals em queixo, però que de fet no tenen solució, i que en comptes de perdre el temps en excuses, val més centrar-te en el que tens davant, i gaudir, gaudir mentre puguem. I no és que us exhorti a un hedonisme desenfrenat, no es tracta d’això, es tracta d’abandonar-se una mica i respirar, simplement respirar, l’aire de París m’ensenyava l’olor de les coses que m’agraden, m’ensenyava a estimar-les, i m’animava a omplir els pulmons fins a rebentar, i sentia com en fer-ho em purificava per dins, no perquè desaparegués res del que m’angoixa, sinó perquè en aquell moment feia centrar-me en allò, en les flors dels jardins, els reflexos de la lluna sobre el Sena, aquell petó furtiu sota els arbres de la riba, la llum malencònica dels fanals, les taules de marbre mullades per la pluja inesperada, els tendals xops, les joies sinuoses dels aparadors inaccessibles, aquella mirada, l’església mig amagada, les postals antigues a les galeries misterioses, una música de fons, Renoir, l’escala impossible, unes cames boulevard amunt, una tertúlia, una façana vençuda pel pes dels anys, el diari sota el braç, l’aigua carrer avall, llibres de vell, una jaqueta massa cara, la lectura a la gespa, els dolços ben amuntegats d’un pastisser, Baudelaire, els terrats banyats de tarda, l’olor de mantega, la dignitat, una escultura que t’encisa, l’horitzó ple de passions...
I això només és una espurna d’aquella explosió; però no ho sé explicar millor. Bé, en tot cas, ja torno a ser aquí, el mateix d’abans, espero que una mica millor, i el que faci a partir ara, m’ho reservo com una incògnita que s’anirà revelant al seu temps.
El que sí és segur és que anar a París és impossible: a París sempre s’hi torna, i sempre s’hi tornar a tornar, o potser ni això, potser el que és impossible és marxar-ne.
Els darrers dies van enfosquir-ho tot plegat, el treball, la pressió, l’angoixa per un futur incert van deixar un rastre agredolç als meus últims records de París; i en tornar el malson continua: bloqueig, pantalla en blanc, massa feina i poc temps per preocupar-s’hi, l’incompliment, la decepció dels que esperen bé de mi, les nits en vetlla i una mica menys d’estima per una filosofia cada cop més estranya al que m’importa.
Però no en vull parlar d’això, primer perquè ja està acabat, finalment vaig entregar el treball després de moltes suors fredes; tard i malament, però com a mínim, i això és molt, a no ser que hagi fet un desastre de feina, puc dir ja que he acabat el màster! Sí, l’odiós màster que ha marcat el meu particular anus horribilis on només hi ha hagut disgustos i més disgustos; per fi he tancat un cicle que volia enterrar en l’oblit, i he deixat enrere els estudis acadèmics més lamentables, estúpids, caòtics, idiotitzants, desmotivadors, mediocres i decebedors de tota la meva carrera com a estudiant. I ara...qui sap, ja ho decidiré...
Perquè no vull pensar-hi en això, no vull que m’esborri tot el que he après a París, vull que París sigui el que ompli el meu record, i no les coses tristes. No és que la meva estada a París fos especialment alegre, però ara que he tornat, i amb perspectiva, des d’aquesta Barcelona que tant estimava i que tant he arribat a odiar, puc dir que París sempre serà el nostre mirall impossible, i que només penso en tornar-hi. No perquè allà estigués content, radiant de felicitat i coses per l’estil; més aviat em sentia molt i molt sol, i només pensava en veure la gent que estimo. Però per altra banda, em sentia tranquil, una tranquil·litat que no coneixia, em sentia en harmonia amb totes les coses, perquè sentia que aquella ciutat està feta per mi. No tota, naturalment, com a tot arreu hi ha de tot, però la porció de ciutat que em fascinava era tant gran que per mi ho era tot.
I ara rememoro tot el que he viscut, i sento tendresa, i amor cap a un lloc que m’ha ensenyat moltes coses, i la més important, que només dins meu hi ha la solució de moltes coses de les quals em queixo, però que de fet no tenen solució, i que en comptes de perdre el temps en excuses, val més centrar-te en el que tens davant, i gaudir, gaudir mentre puguem. I no és que us exhorti a un hedonisme desenfrenat, no es tracta d’això, es tracta d’abandonar-se una mica i respirar, simplement respirar, l’aire de París m’ensenyava l’olor de les coses que m’agraden, m’ensenyava a estimar-les, i m’animava a omplir els pulmons fins a rebentar, i sentia com en fer-ho em purificava per dins, no perquè desaparegués res del que m’angoixa, sinó perquè en aquell moment feia centrar-me en allò, en les flors dels jardins, els reflexos de la lluna sobre el Sena, aquell petó furtiu sota els arbres de la riba, la llum malencònica dels fanals, les taules de marbre mullades per la pluja inesperada, els tendals xops, les joies sinuoses dels aparadors inaccessibles, aquella mirada, l’església mig amagada, les postals antigues a les galeries misterioses, una música de fons, Renoir, l’escala impossible, unes cames boulevard amunt, una tertúlia, una façana vençuda pel pes dels anys, el diari sota el braç, l’aigua carrer avall, llibres de vell, una jaqueta massa cara, la lectura a la gespa, els dolços ben amuntegats d’un pastisser, Baudelaire, els terrats banyats de tarda, l’olor de mantega, la dignitat, una escultura que t’encisa, l’horitzó ple de passions...
I això només és una espurna d’aquella explosió; però no ho sé explicar millor. Bé, en tot cas, ja torno a ser aquí, el mateix d’abans, espero que una mica millor, i el que faci a partir ara, m’ho reservo com una incògnita que s’anirà revelant al seu temps.
El que sí és segur és que anar a París és impossible: a París sempre s’hi torna, i sempre s’hi tornar a tornar, o potser ni això, potser el que és impossible és marxar-ne.
Postal urbana
Un (altre) home desesperat
Cariàtides potables
Arquitectura abstracta
Skyline bohemi
Gal·losaurius
Metàfora hegeliana: l'esdevenir històric
Duració, sentiment; élan vital...
Emulant Odisseu; viatge a l'inframón
Atrezzo expressionista (s. XV)
I van fondre el marbre
Casa d'Europa
Una altra postal urbana
Gimnopèdia
Els capilars de la Rue St. Denis s'han assecat de la sang bruta
Trobar bellesa al Forum Les Halles és difícil, però no impossible
Una imatge pel record
2 comentaris:
Res es estrany a Paris, res, com no es estrany el que dius, perquè el que realment era dolent no eres tu amic meu sinó les teves circumstancies, i a Paris les tenies molt lluny, però tal com em vas dir tu un dia, les circumstàncies son el ara i aquest ara canvia, mira doncs el demà, i aprèn de tu com he après jo
París sempre deixa petjada, sempre et quedes amb ganes de tornar-hi, de reviure els carrers, les cares, les aromes...
És un bon punt de trobada si Saarbrücken queda massa lluny o mal comunicat xD
Publica un comentari