Consideracions de la vida rara

13 abril, 2009

Comunicat Oficial

Estimats lectors,

Davant del nostre llarg i injustificat silenci, l'equip de Consideracions de la vida rara, que formo jo mateix i els meus amics imaginaris, es veu moralment obligat a donar explicacions sobre l'absència de nous contiguts que ha afectat aquest espai des de fa dos mesos.

Primerament vull trasnmetre un missatge inquietant: les consideracions NO han acabat; d'aquesta manera, si algú tenia previst algun tipus de celebració davant la nostra fi el convidem amablement a exiliar-se a algun tipus de paradís fiscal o algun lloc tecnològicament prehistòric on els tentacles del progrés no puguin arribar, com pot ser la seu de la Conferència Episcopal.

Contràriament, mala bèstia no mor, i aquest espai continuarà amb els seus contiguts, a no ser que algun motiu de força major ho impedeixi, com seria la declaració de l'estat d'excepció o que Jordi Hereu em convidés a sopar.

Tanmateix, és indubtable que una crisi d'idees ha caigut sobre la meva ment pensant (i sovint no pensant). Davant d'aquest fet, i abans que degradar-me a publicar més de dos enllaços a Youtube seguits, crec prudent fer una pausa estratègica i esperar que moltes coses pendents de la meva vida es restiuïn per tal que torni a tenir temps de pensar parides consistents i pugui tornar a desbordar-vos amb la meva creativitat (ejem, ejem). Ara com ara, a part de les meves quimeres musicals, no penso res que cregui que val la pena compartir.

Dit això, i fet el comiat que creia necessari, només desitjar-vos el millor, i tancar per vacances sabàtiques aquest bloc estrany, a l'espera que torni fent soroll el més aviat possible (si és que no voleu el contrari).

Aprofito l'avinentesa per recordar-vos que aquesta setmana s'estrena l'assassinat i violació dels nostres més tendres records infantils, altrament dit adaptació cinematogràfica de Bola de Drac. La reacció habitual és la següent:

12 febrer, 2009

Poetes Paletes

Als lavabos de la UAB no es tira de la cadena... es toca el timbre.

Lectures de la metàfora: us ho deixo a la vostra lliure interpretació

05 febrer, 2009

Mudança a la UAB

Després d’un any arraconat a una taula fosca que no em pertanyia, després de més d’un mes en un limb anti-espacial, sense lloc on anar, sense llar i sense destinació; després d’una llarga espera ha arribat el moment: el nostre despatx estava llest.
Les faraòniques, caòtiques i catedralíciament perpètues obres del departament van arribant a la seva fi. El nostre espai estava llest, i per fi tindríem un lloc propi, que podríem sentir nostre, on intentar desenvolpar amb més tranquilitat aquesta tasca estranya a la que ens hem encomanat.
I fins al final no ha estat fàcil: convertir un magatzem-camerino dels operaris qualificats que ja quasi viuen amb nosaltres, en un espai acollidor d’on brollin les idees. Però aquesta ha estat la setmana!
Això va ser el que vam trobar (he eludit els racons més àcarament escabrosos):

I en això ho hem convertit: el lloc que colonitzarem el meu company de beca i jo i en el qual segurament ens queden moltes experiències (acadèmiques) per descobrir. Preparats per a gaudir del nostre DESPATX NOU.
Esteu tots convidats a venir-me a veure al B7-118 del Departament de Filosofía de la UAB!

26 gener, 2009

Cor Jove & Harry Christophers

El Cor Jove de l'Orfeó Català, Harry Christophers i The Sixteen Orquestra

El dimecres passat va ser finalment el dia que tant de temps havíem esperat. I tant emocionant que aquest dia va ser tot el procés que ens hi va dur, des d’aquell llunyà assaig en que l’Esteve ens va dir que com a celebració del centenari del Palau, la institució ens “regalava” un projecte especial. I ben especial, l’estudi dels Anthems de la coronació de Georg Frideric Handel absorbirien tota la nostra atenció durant tot un quadrimestre, tot perquè a finals de gener tot estés a la perfecció i en Harry Christophers, un primera figura mundial, i la seva orquestra barroca, els pogués dirigir.

És difícil descriure el que hem viscut tots plegats durant les últimes setmanes, i ja s’han dit masses coses com perquè jo ara les repeteixi. Els nervis, l’emoció, la satisfacció de ser conscients que participar en aquest projecte era tot un luxe, la pressió d’adonar-se que segurament ens venia gran, que potser no mereixíem aquesta oportunitat i que tot era degut més al poder de la institució que no pas al nostre talent.
Però un ambient de treball impressionant es va apoderar de nosaltres, i tenint-ho ja molt treballat, quan va arribar en Christophers ens vam rendir a la seva genial visió de la música que va ser capaç de treure el millor de nosaltres i un so que feia molt temps que el Cor Jove no experimentava. Treballar amb aquest gran professional, i alhora un company de feina exepcionalment pacient i humil va fer-nos volar durant quatre intensos dies en els quals sabíem que, malgrat les nostres inevitables capacitats vocals, ho donaríem tot, i que tot el que estàvem aprenent, que era moltíssim, ja no podria prendre’ns-ho ningú: la seva manera de transmetre els fraseigs, el coneixement de la dicció del text, la passió correcta en cada moment... la seva impecable articulació va ser el major regal, de la qual ens vam contagiar tant com vam poder.
I finalment va arribar el dia, l’escenari del Palau il·luminat, l’orquetra preparada, i els Anthems van començar a fluir per la nostra estimada sala modernista fent-nos participar d’una experiència que difícilment oblidarem. Va passar ràpid, fugaç, el Zadok the Priest va elevar-nos en una mena d’èxtasi col·lectiu i ens va unir una mica més tot plegats, si és que això és possible. El major premi, la satisfacció dels dos directors, l’orgull de la feina ben feta, els aplaudiments de la gent dreta que, malgrat que potser esperéssin un cor professional, van saber reconèixer que el Cor Jove pot donar molta molta guerra, i que vam deixar el llistó molt alt.
I ara, això al calaix, una més de totes les altres meravelloses experiències m’ha donat participar de l’Orfeó. És hora de nous projectes, de tornar a treballar amb en Christophers en un futur, o si més no fer qualsevol altra cosa amb l’experiència que aquesta incomparable vivència ens ha donat.

El Cor Jove de l'Orfeó Català amb en Harry Christophers en un assaig a l'escenari del Palau de la Música Catalana

El primer Anthem, en la versió de Robert King, The King's Consort y el Choir of New College d'Oxford

Harry Christophers en una entrevista sobre el Messies de Handel

15 gener, 2009

Macbook Pro

Ha arribat l'adveniment d'una nova era

l'edat de la bellesa omplirà la vida de llum

ens abandonarem esnobs al dolç esteticisme

i tot serà millor.

Benaurats els fidels que ens hem acollit sota la teva presència.

Amén

30 desembre, 2008

Nadal

[Foto: Barcelona, Barri Gòtic, 2007]

Trepitjar flocs arrugats d’un paper que juga a ser neu multicolor, com els vestits dels amants, encara tebis, les despulles d’uns regals que marquen rondallescos el camí de les rialles dels llençols o les tovalles. Cremarien delerosos si encara embolcallessin els misteris del desig, els presents de carn i plàstic que engreixen l’amor dels nostres dies, i el seu so seria una nadala incinerada, un motiu roent, les cendres d’uns difunts orfes amb el nom de molts fracassos. I tot plegat sense importància, les parets vermelles del passat i els presents de futura esperança etiquetada, com un perfum oníric destil•lat dels llavis de gent desconeguda, o les aixelles de la pau blanca provident.
L’aigua s’escola carrer avall, tocant les costures de l’asfalt com els dits impertitents de l’atrevida funcionària de la pena, s’endú la sorra de l’esquena a la ciutat que somniava al llom d’algun mamífer que ens estima; potser com els seus paràsits, i picor les rialles que ensordeixen els batecs de vi darrera els vidres. I beuríem sang si ens ho permet, seríem més vius que fa dos dies, la suor reflecteix un cel nu d’una manera grotesca que em fa pensar en els deliris convalescents de la febre dels afectes. Més enllà, els paraigües molls, els nens, una fira, caritat, masses dolços i mai prous, els ulls cansats dels avis que no hi veuen, les constel•lacions irisades de neó socialista sobre la multitud perduda, els altres estels, els que importen, els que es miren en un cromatisme de pupil•les sota els arbres demacrats, aliens a la decrepitud de la clorofil•la, expectants d’un matí que esperen pròxim i que no saludarà els perdedors que dibuixen desencisos de vapor en algunes cantonades.
De tant en tant alguna creu, una oració i fe impostora que tenyeix el jersei ocre del solstici de l’estampat de la moral de les formigues que la mare ha rentat masses vegades, com els excrements postmoderns de la tradició, en alta definició, i fabricats en alguna indústria deslocalitzada. Al capdavall qualsevol pretext és bo per a l’orgia lípida de la reunió de les mentides; miro les espelmes consumides d’una taula abandonada, tantdebó durant tot l’any durés l’hedonisme dels torrons, o potser només els somnis i la sensació d’enterrar massa temps de cop i no envellir gaire, sovint pèrdua, a vegades guanys, un tribunal dels mesos llest per dictar sentència en un teatre neoclàssic, desert, on el silenci et recordarà les il•lusions una per una, i els darrers segons faran caure el mall que esberlarà l’ou que empresona la motxilla que duràs a partir d’ara. I mentrestant, capricis, somriures, companyies que endolceixen, les complicitats que dinamiten el buit d’un temps innecessari, i que no sé ben bé què en fan.

Bon any a tothom!